El mirall
Certament, la saviesa popular no té fronteres. Aquell vell aforisme català de “tal faràs, tal trobaràs” –del que tants cops dubtem, i amb raó– està mostrant-se més profètic que mai en la política catalana. I els que, per més que diguin, ens neguen el pa i la sal en el nostre intent col·lectiu d’aconseguir fer realitat la vegueria, veuen ara com uns altres els neguen amb projecte d’estatut del qual havien fet carta de presentació. Com en un mirall, el govern central reprodueix amb l’estatut, fil per randa, el que ells estan fent amb la vegueria.

Amb alguna diferència de matís, és clar. L’estatut és una llei aprovada i la vegueria una iniciativa parlamentària que no ha aconseguit encara esdevenir llei. I això té les seves implicacions. I no precisament menors. Per retallar l’estatut, el govern central necessita la complicitat d’un tribunal constitucional que li permet rentar-se les mans com Ponç Pilat en espera d’un veredicte que, des de la seva suposada imparcialitat, pot ser favorable a uns o altres. Per frenar el desig de vegueria, el nostre govern es basta i es sobra amb les accions dels seus diputats i, per tant, el resultat no ofereix cap dubte. Clar que això no els permet rentar-se les mans i els fa únics responsables de la frustració col·lectiva. Però què caram!, no es pot tenir tot en aquest món. Al marge d’aquest petit detall, els dos processos de tramitació s’assemblen com dues gotes d’aigua.

Un i altre van començar les seves atzaroses vides amb la legislatura catalana. De la mà d’una iniciativa d’una part dels ciutadans (Catalunya i el Penedès) enfront el conjunt superior i emparant-se en unes lleis, Constitució i Estatut, que ho permetien. Ambdós aportaven com a carta de presentació un front comú. El dels partits polítics catalans en el cas de l’estatut i el dels ajuntaments democràtics en el de la vegueria. Ambdós es justificaven per les alteracions del mapa demogràfic i una situació d’espoli fiscal que els mantenia en clara inferioritat i que pretenien resoldre. Ambdós, per acabar-ho d’adobar, tenien una data límit, després de ser acceptats a tràmit, abans de la qual calia donar-hi resposta. Ara, quan aquesta data s’ha superat, un i altre procés segueixen mostrant curioses coincidències. Les dues instàncies que han de resoldre-ho han acabat fent-se el ronso. Dient que la data de termini té caràcter orientatiu. Al·legant una complexitat en el procés que semblen haver descobert ara. Mostrant una poca voluntat de legislar en el tema esfereïdora. Només una de les lleis que s’ha de reformar per poder aplicar l’Estatut, la del Tribunal Constitucional, ha estat retocada pel Govern central. Clar que, pel nostre costat, les quatre que hem aprovat venen la pell del llop abans d’haver-lo caçat. La llei del dret a l’habitatge, sense un nou finançament, és paper mullat. Però no acaben aquí les similituds. A escala catalana i a escala penedesenca, el discurs segueix dient, oficialment, que la unió dels partits continua essent l’única arma. Però el PSC a nivell de Catalunya i ERC a nivell del Penedès, diuen que ells, des de la seva responsabilitat com a Govern, no poden treure les urpes. Que ells han de mantenir oberta la via política per responsabilitat i per no debilitar la instància superior. Deixant així amb el cul enlaire a un Parlament i a uns ajuntaments que els justifiquen el sou i les prebendes. Potser conscients que els organismes superiors, com que ja s’ha superat l’equador de la legislatura, poden tranquil·lament, si els toquen massa els nassos, trencar les cartes i començar una nova partida, avançant les respectives eleccions. Encara que un i altre neguin, com sant Pere, interessos electorals.