LA FURA

Toio Ribas

Xina au
L’atleta volava amb la torxa i la seva ombra es projectava sobre la pantalla al sostre de l’estadi, buscava el pebeter. Gran i gros. Va trobar-lo i sorgí una flama immensa. Xina exultava! Possiblement l’obertura dels jocs olímpics sigui el segon moment més important de la seva història moderna, després de la proclamació de la república popular des del gran balcó de la plaça de Tiananmen. Mao, d’una banda, i els reformadors fills de Deng. Mao Tse Tung i Deng Xiao Ping, dos noms i dos estils. Dues revolucions.

Els Jocs Olímpics de Pequín –ara aprendrem a dir Beijing, com anomenen el xinesos la ciutat imperial– mostren, més que en cap convocatòria olímpica recent, un rostre renovat i canviat d’una ciutat i d’un país. Com van ser-ho els de Tokio que van ensenyar la faç de gran potència del Japó, o pretenien fer-ho els de Moscou l’any 1980, o diuen que van ser-ho el de Mèxic. Roma, Montreal, Los Angeles, Barcelona, Atlanta, Sidney... han estat un moment fort per cada una d’aquestes ciutats i algunes més que altres han donat un gran pas endavant, mostrant el que la seva gent és capaç de fer. Barcelona encara viu d’aquest esclat d’energia i el turisme i la immigració que té ara –i que per algú enfarfega– són fruit d’aquesta embranzida. Pequín, però, vol mostrar amb els jocs el gran canvi iniciat a l’endemà de la mort de Mao, el 1976.

Els dirigents comunistes xinesos, vestits amb les quasi granotes blaves i verdes i amb gorra de roba, van decidir llençar-se al buit i fer l’experiència d’obrir-se al mercat i al capitalisme tot mantenint la direcció única –i per tant dictatorial– del partit. I van començar amb mercats petits, després amb zones de lliure canvi i economia mixta, i atraient inversors estrangers. I prometien un gran canvi. “D’aquí vint anys no ens coneixereu”, ens deia l’any 1985 un amable dirigent comunista mentre ens ensenyava l’evolució del país: els primers ordinadors en una foneria important de Pequín, les experiències de les botigues lliures a Shanghai i Canton i, especialment, Shenzhen, la zona d’economia capitalista tocant a Hong Kong. “Hem obert les finestres perquè entri aire fresc, sabem que pot entrar alguna mosca. Ja la caçarem!” explicaven un dirigent darrera l’altre, una mica com a papagais perquè els xinesos estan habituats als eslògans i a les imatges. Llavors delien per l’estil de vida occidental, el jovent començava a vestir-se amb texans i samarretes; bambes, alguna minifaldilla suau..., però encara moltes i moltes bicicletes, i plats d’arròs amb ceba o carbassó passat pel gong. Els estudiants de la universitat de Shenzhen volien ser tots gestors i gerents.

Els Jocs mostren la Xina dels gestors i els gerents, dels diners vinguts de fora barrejats amb els generats a dins. Del consum. Tenia raó el qui ens deia que no coneixeríem el país. Ara tenen fins i tot pol·lució! És una mosca que han de caçar... L’estadi, la piscina, el centre de premsa, la realització televisiva (que és el que veiem aquí el que ens ensenyen des d’allà)... mostren una Xina que en res recorda la del darrer emperador, ni la de Mao del 45 ni la de la revolució cultural. Ara anuncien que d’aquí poc serà el primer país del món en producció i capacitat de generar riquesa i obtenir diners. La Xina dels postjocs olímpics.

Amb tot, una imatge glaça l’ànima. La bandera del país entra a l’estadi portada per nens i nenes amb vestits regionals acolorits. Somrient i sobreeixint simpatia. Al peu del pal agafen la bandera vermella vuit soldats que amb pas de l’oca, quadrats i moviments de robot l’hissen. Fan por. Evoquen els tancs de Tiananmen el 1989.