LA FURA

Francesc Murgadas

La soga al coll

Els ullals dels vampirs i el tallant de la guillotina o la destral del botxí son dos dels perills externs més evidents del coll. La tos o l’afonia ho són per la banda dels interns. Per tant, no deixa de ser raonable que l’home inventés diversos estris per protegir-lo. Si més no de manera simbòlica. Ara, pel que sembla, aquest simbolisme està periclitant. A mans del canvi climàtic i per permetre que els aires condicionats puguin treballar menys. Voleu dir que la corbata és el problema?

CONCEPTES CLAU

El coll sempre ha estat percebut com una part fonamental que calia protegir. No endebades lliga el cap a la resta del cos i en garanteix el funcionament.

No deixa de ser un component més de la indumentària que podríem anomenar convencional. Com el barret, el bastó o les enagües. Per tant, sotmesa als capricis de la moda que un dia la fa imprescindible i l’endemà la bandeja. Perquè, tot i que també era una corbata, on és avui en dia el corbatí?

No tan antiga

Segurament per aquelles històries de reclamar paternitat i donar pedigrí, els italians reclamen ser els inventors de la corbata. Per ells, la peça de roba que duien al coll els seus legionaris, per protegir-se dels miasmes i del fred, és l’antecedent més antic. Encara que els guerrers de l’emperadriu xinesa Qin Shih-huang-di, els populars guerrers exposats durant el Fòrum de les Cultures, mostressin tots un mocador lligat al coll. Però a més, el “focale”, que pel que sembla tenia forma triangular, estava més a prop del mocador de les penyes de San Fermín que de la corbata.

La que ja sembla més versemblant, sobretot pel nom que va adoptar i que explica l’etimologia de la paraula, és la teoria que apunta el rei francès Lluís XIV, presumit com un paó, com a impulsor de la moda. Pel que sabem, Lluís XIII havia incorporat a les seves tropes, amb motiu de la guerra dels trenta anys, mercenaris croats que solien completar la seva indumentària amb un mocador llarg de colors vius lligat al coll. Aquella “croate” va agradar-li tant que va crear, el 1669, la figura del “corbater reial”. Persona encarregada de triar-li la més adient junt amb els botons del vestit i les joies que havia de dur. De fet, però, la cosa no fou sinó la continuació de l’evolució, en termes d’elegància, de la gola emmidonada dels reis espanyols a la gorgera més discreta que encara llueixen els jutges britànics. La “croata” donava un aire més “informal” a qui la duia. I, curiosament, en aquell temps tant als homes com a les dones. El mateix 1661 en què el rei comença a lluir la peça, la duquessa de Lavalliere se’n posa una. Clar que, en ser la favorita del rei, tothom ho considera d’allò més normal.

Modes i més modes

L’hereu primer d’aquella “croata” que no passava de ser un mocador llarg lligat al coll fou l’“steinkerque”. Una modificació que consistia, simplement, a fer passar un dels extrems per un dels traus de la part alta de la casaca, impedint el voleiar lliure del mocador. Un inconvenient que deuria ser força generalitzat tota vegada que el proper pas en l’elegància masculina fou l’arribada del llaç. El mocador seguia envoltant el coll (a voltes dues o tres vegades) però es rematava en un llaç. Fent el que seria el precedent més evident del corbatí. Les imatges dels revolucionaris francesos i dels joves més o menys romàntics ens el mostren reiteradament. Blanc en el cas dels britànics i dels francesos conservadors i reialistes, negre en el cas dels revolucionaris més o menys seguidors de Robespierre i companyia.

Cap al 1820 es produeix un canvi substancial. Apareixen les “croates”, encara en forma de mocador llarg, de colors i amb dibuixos. Les blanques i negres, úniques fins aquell moment, es reserven per als vestits de gala. La blanca per al frac i la negra per a l’esmòquing.

Però el cert és que una i altra avancen per un camí de complicació cada cop major. Fins al punt que aquesta nova “croata” que es remata en llaç, com que aquest darrer és cada cop més sofisticat, acaba venent-se ja feta i partida pel darrere. Recuperant la tradició de les goles i les gorgeres.

Cap a 1880, els alumnes de l’Exeter College d’Oxford donaran el tret de sortida a la corbata moderna. Utilitzant la cinta del seu barret com a tira de roba per lligar-se al voltant del coll a la manera “croata”. La moda farà furor i acabarà imposant-se. Un sastre espavilat, el nord-americà Jesse Langdorsf, en patentarà el disseny i la forma de tallar-la i cosir-la l’any 1925. La “croata” esdevindrà corbata.

La xocolata del lloro

Convertida en signe de refinament i elegància fins al punt de ser requisit indispensable per accedir a certs ambients (només cal recordar l’incident de l’aleshores conseller en cap Josep Bargalló al Cercle del Liceu) més o menys refinats, la corbata va tenir alguns rivals com el coll de cigne del “Guti” en els consells executius que presidia Tarradellas, aferrissat defensor de la corbata. Però sempre fins ara havia perdut la partida.

El darrer cavall de batalla sembla que serà el canvi climàtic. Des de fa quatre anys, el govern i les patronals japoneses han exonerat els seus empleats de corbata i americana. Per poder mantenir els aires condicionats a mig gas. Aquí, com sempre, sembla que hem entomat el repte a mitges. Lluitarem per eliminar la corbata però seguirem mantenint l’americana. Voleu dir que, tot plegat, no és allò de la xocolata del lloro? El nus afluixat (cosa perfectament tolerada pels cànons de l’elegància) no seria suficient?