LA FURA

Estimuladors de defenses naturals

Cada dia hi ha més interès pels estimuladors de les defenses naturals dels ceps per fer front a míldiu, oïdi i botritis.

Parlem de vinya quan diem estimuladors de defenses naturals, bé que entenem que la frase podria aplicar-se a qualsevol altre vegetal. Però la vinya és allò que ens interessa, perquè representa un 95% de l’economia agrària penedesenca. És la vinya on va, en aquest cas, destinada la idea dels estimuladors naturals agafant com a conceptes bàsics el míldiu, l’oïdi i la botritis, que potser es podria fer extensiu al llampat, que ha quedat orfe de tractament quan s’ha suprimit l’arsenit sòdic. I també altres malalties que són pròpies de la vinya, bé que tenen una incidència més feble en el conjunt dels ceps, considerant el clima propi de les nostres contrades, on predomina el sol i el temps sec o poc plujós, sobretot en època vegetativa dels ceps.

Bé que aquest any el podria fer un parèntesi en aquest concepte, perquè la pluja ha esdevingut en època de maig i juny que ha estat miraculosa, però prodigada en continuïtat, que ha donat lloc a un desequilibri de la vegetació i la incidència del fong del míldiu. Però, un any amb altre, allò que predomina és el sol i una pluviometria poc pròdiga als mesos d’estiu. És així que el míldiu no té una presència gaire activa, si es fa excepció d’anys molt concrets. Però, d’alguna manera, el risc d’una infecció de míldiu es pot donar tots els anys, bé que no a nivell d’atac greu. Fem excepció d’aquest any que les pluges han condicionat la infecció de míldiu en època que ha acabat sorprenent quan tothom creia que el risc quedava lluny.

El control del míldiu es basa en tractaments preventius i radicants amb diferents fungicides de prou eficàcia. Tot és qüestió de seguir les indicacions que donen els serveis antimíldiu, o bé fer ús de l’experiència que té el conreador en ensumar el risc de míldiu quan hi ha pluges o humitat continuades. I això és la mecànica que s’aplica per fer front al míldiu tot i que les humitats puguin trair el concepte que tenim del desenvolupament del fong del míldiu, com ha passat aquest any en alguna explotació. Però de mitjans de defensa n’hi ha, productes no en falten, cosa que facilita el control d’aquesta malaltia dita míldiu o plasmopara vitícola, que és com es coneix més tècnicament.

Però deixarem a part la lluita química pròpiament dita, per endinsar-nos en allò que podem anomenar els estimuladors de defensa natural contra míldiu, contra oïdi i botritis, bé que cada producte tingui la seva especificitat o especificitats per afrontar una o més d’aquestes malalties. I de fet, d’aquests productes estimuladors de les defenses del propi cep, davant la infecció d’un atac d’una d’aquestes malalties, ja se n’aplica des de fa anys en la defensa del fong del míldiu. I no es pot dir que no funcioni, perquè sí que funcionen, altra cosa és el concepte de com s’han d’aplicar perquè manifestin totes les seves bondats. I veure fins a quin punt són suficients davant una greu infecció de míldiu, per exemple.

És lògic pensar que els ceps tenen un nivell de defenses per afrontar una determinada infecció. Altra cosa és que aquestes defenses es puguin dir que s’activen per si soles sense en concurs d’agents abiòtics o externs que són qui posen en marxa el sistema immunològic dels ceps. Potser molts ja hem fet ús d’aquests productes estimuladors bé que a la pràctica els haguem aplicat el nom de sulfat de forma genèrica perquè encara ens deixem portar per un concepte més ancestral. Fer un ús de productes estimuladors sembla que pot ser o és una manera d’evitar productes que poden resultar de prou eficàcia, però poden ser també més incisius en el medi. Tot encara un xic per aclarir perquè en això de la incisió en el medi queda llarg camí per recórrer.

I si parlem de productes estimuladors de defenses naturals, que alguns ja són d’ús habitual, ara hi ha un interès creixent en això de trobar substituts als fungicides més clàssics de forma total o bé parcial. Sembla, i diem sembla, perquè no tenim un coneixement massa clar dels treballs que es fan en aquest sentit, que es fa un esforç per trobar productes que estimulin les defenses del cep davant una incidència de míldiu, oïdi i botritis. Uns amb resultats més o menys positius i altres amb resultats poc efectius. Però això passa sempre que s’empra un camí de recerca on queden un munt d’experiments que no troben recompensa. Potser caldrà esperar més temps perquè tot això tingui un final que tots voldríem.

El cert és que la tècnica evoluciona prou de pressa i ens convida a tenir esperança que la innovació afavorirà els interessos dels conreadors en la prevenció de determinades malalties dels ceps. No fa gaire ens fèiem ressò de la hibridació de ceps de vinífera amb altres tipus de ceps que podrien donar resistència al míldiu, oïdi i botritis, si bé els ceps deixarien de tenir aquelles característiques que són pròpies de cada varietat en concret. I això, es clar, és un pas que, de moment no es contempla d’una varietat propera, quan tenim el concepte d’un macabeu i altre que forma part del bagatge vitivinícola del nostre entorn. Els dies, però, poden fer canviar la concepció i allò que avui sembla una quimera, els dies poden valorar-lo d’altra manera.

No fem menció d’aquells productes que diem estimuladors de les defenses naturals dels ceps, perquè no disposem de prou bagatge pràctic de les seves bondats o no. Ni en sabem el nombre que n’hi ha al mercat i aquells que estan en estudi. Però tot no deixa de ser un pas més perquè això dels estimuladors, quant a les defenses pròpies dels ceps, és una possibilitat, entre altres, per fer front a malalties que no voldríem tot i que puguem fer-hi front. No en va, aquest any és un any propici per saber allò de bo que tenen els productes antimíldiu. Bé que no sempre la manca d’eficàcia s’ha d’atribuir al producte en si, sinó a la forma i condicions d’aplicació que no sempre són tan idònies.