La dansa més antiga de les danses
D'origen grec o bé reminiscència d'alguna dansa ritual camperola que anava representant les diferents fases de la vida agrària, el ball de bastons ha arrelat fortament a molts països d'Europa i especialment a casa nostra.
El Ball de Bastons és una antiquíssima i tradicional dansa, estesa per molts països d'Europa i fortament arrelada a les nostres contrades. Antoni Insenser i Bertran (1859-1910), en el seu treball "El Penedès, balls, danses i comparses", any 1904-1905, i més tard en Francesc de P. Bové (1875-1949), "El Penedès, folklore dels balls, danses i comparses populars", any 1926, afirmen que el ball de bastons és, sens dubte, la dansa més antiga de les danses. En la recopilació del llibret "Manuscrito del Parvulario", original de Don Roque Grau Riera (mestre), editat per la impremta de la Casa Provincial de la Caridad de Barcelona l'any 1926, s'esmenta en una carta feta per Agustín Colominas a Mataró, el dia 26 de desembre de 1901 i adreçada al Sto. José Guardia de Barcelona, la següent frase: "los bastoneros o ball de bastons, estaban ya en uso en los primeros siglos de la Iglesia, según dice San Agustín y significan la alegría que debe reinar en estas festividades y en otras de singular veneración".
El ballen grups de nois o homes (darrerament també s'hi han incorporat les noies), abillats d'una forma concreta (segons les contrades), en número de 8, 10, 12 o 16 balladors, armats d'un bastó a cada mà (menys el banderer, que aguanta la bandera o ensenya del grup), que al so d'una melodia tocada per diferents instruments, realitzen unes evolucions, amb passos o salts, interpretant una coreografia preestablerta, mentre colpengen acompassadament i rítmicament els bastons propis amb els dels altres companys ballaires.
En tractar dels orígens i la història del Ball de Bastons, no crec que puguem aportar res de nou a tot el que els grans folkloristes del nostre país han estudiat, escrit i divulgat.
Tots els qui d'una manera o altra volem parlar del folklore, les tradicions o els costums de casa nostra, forçosament haurem d'anar a raure als treballs que han publicat els eminents folkloristes barcelonins, n'Aureli Capmany i Farrés (1868-1954), en Joan Amades i Gelats (1890-1959), o bé en Rossend Serra i Pagès (1863-1929). Més modernament hi podríem afegir el sitgetà Blai Fontanals i Argenté, que aquests darrers anys ha dut a terme una tasca de recerca molt important dins la nostra comarca i en Jordi Bertran i Luengo, tarragoní, autor d'un llibre sobre el Ball de Bastons a Tarragona.
En Blai Fontanals ens diu que "la major part dels balls primitius que avui coneixem, bastons, cascavells, cintes, cèrcols, espases, faixes, etc. no van néixer com a balls propis, sinó que són romanalla d'unes complexes danses rituals en les quals es volia representar les feines camperoles, les ramaderes i els episodis de les caceres. Algunes de les seves parts estaven dedicades als elements naturals: terra, aigua, foc i aire, amb qui l'home s'havia d'esbatussar a diari". "Cada interpretació es dividia en diverses parts, cada una de les quals significava una fase diferent del procés. Així, per exemple, en les danses de tipus agrari, el primer dels balls solia ésser la simulació de la sembra, el seguia el creixement, la collita i finalment la celebració amb els primers àpats". "Per tal d'obtenir una representació més real, utilitzaven els estris més adients, bastons, taps de gerra, cèrcols, espases, cordes, faixes i altres, que amb el temps acabaren per donar nom genèric a molts tipus de balls".
Per últim, aportarem unes noves tesis sobre l'origen d'aquesta dansa, que ens les detalla en Jordi Bertran en el seu llibre sobre el Ball de Bastons a Tarragona (1990). Ell ens destria, segons diversos autors, l'origen del ball de bastons en tres hipòtesis: la neolítica a l'Edat de Bronze, la íbero-celta i la greco-romana. La primera teoria situa el seu origen vers els anys 2000 aC. dient que té un significat marcadament agrícola, a causa de l'aparició d'aquest fet i la tendència sedentària de les tribus que s'anaven formant, i que el seu punt de partida podria ser el Ball d'Espases i que predominaria un caire guerrer.
En la segona teoria, considera els ibers com a introductors de les danses religioses a les nostres terres, situant-se especialment en la franja més oriental de la península, entre el nord de l'actual Catalunya i el sud del País Valencià. També els celtes podrien haver aportat les seves danses procedents del nord dels Pirineus, ja que foren ells els qui desenvoluparen amb més rellevància la metal.lúrgia i, per tant, aportaren l'ús de les espases.
La darrera teoria és la que li dóna l'origen grec, i és la que ha tingut un estudi més aprofundit pels investigadors i atorguen aquelles arrels hel.lèniques a la dansa, que a través de Roma devia arribar a les nostres terres vers el segle III aC., i que ha arribat a nosaltres amb força propietat.
Després de tot el que hem llegit dels diferents tractadistes, podem concretar dient que el ball de bastons és una dansa d'origen grec, que pot ser una dansa guerrera a la qual se li han canviat les espases per bastons o bé que és una reminiscència d'alguna dansa ritual camperola que anava representant les diferents fases de la vida agrària. El que sí que és ben cert és que aquesta dansa ha arrelat fortament a molts països d'Europa i especialment a casa nostra, cosa que ha provocat moltes variants i, per tant, també se li han anat donant diferents denominacions segons la contrada on es balla.
Referent als noms que ha rebut en les diferents contrades, en Joan Amades, en les seves recerques, ha trobat els següents noms: "bastonets", "garrots", "cobertores", "palitroques", "palillos", "paloteo", "paloteado", "makildantza" al País Basc, i fins i tot a Vilafranca del Penedès i a Vilanova i la Geltrú, el nom de "ball de bataners".
Dades més reculades
Hem parlat dels possibles orígens d'aquesta dansa sense que s'hagi fixat una data documental de les seves primeres interpretacions.
Tot fa creure que els orígens són molt reculats, però sembla que la notícia més antiga que s'ha trobat documentada és la de l'any 1150 a Barcelona, per celebrar el casament del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, amb la princesa Peronella, filla del rei d'Aragó, Ramir El Monjo. En aquest esdeveniment varen tenir lloc unes grans festes en les quals, segons la crònica, hi va actuar un ball de bastons.
Llocs i motius d'actuació
Tots els estudiosos que han aprofundit en temes folklòrics coincideixen en el fet que aquest ball i moltes altres danses populars sortien al carrer en les celebracions religioses del patró de la parròquia, dins dels actes de les festes majors, les daides de Pasqua i molt especialment en la festivitat de Corpus.
La festa popular estava centrada en la processó, que anava precedida d'una part profana en la qual hi participaven els "entremesos", gegants, nans, dracs, àligues, cavallets, etc., així com diverses danses populars, entre elles el ball de bastons.
En Blai Fontanals, referent a aquest tema, escriu: "Igualment que els 'entremesos', altres balls semblants, com ara el ball de bastons, en el segle XV estava a redós de la protecció gremial i assistia tradicionalment a les fastuoses processons del Corpus, que tant de relleu assoliren en aquell temps. Pot ben dir-se que l'objectiu principal dels balls i 'entremesos' era el de permetre la participació dels gremis i d'una part dels agremiats en la processó, ja que fer-ho comportava un gran prestigi dins el cercle social de l'època".
Els gremis, amb gran afany de lluïment, a més de les festes del Corpus, tenien cura de la participació dels balls i "entremesos" en les magnes recepcions que les viles i ciutats dispensaven als honorables personatges que les visitaven.
Malauradament, els gremis varen anar perdent la seva importància a causa de la competència cada dia més forta de la indústria rural. Al segle XVIII, l'incipient capitalisme i la industrialització feren trontollar les bases gremials dels artesans i per acabar-ho d'adobar, les Corts de Cadis del 1813 varen concedir la llibertat de poder exercir qualsevol ofici sense tenir l'obligació de pertànyer al gremi artesanal corresponent.
Amb l'afebliment dels gremis també va anar perdent-se la sumptuositat que amb la seva representació havien aportat a les processons de Corpus. D'aquesta manera anaren desapareixent aquestes institucions gremials, que precisament eren les mantenidores de les danses i "entremesos" que utilitzaven per festejar les diades locals.
Fou, doncs, durant la segona meitat del segle passat i fins i tot a començament del nostre, que anaren desapareixent moltes de les danses-espectacle que hem trobat relacionades en documentació antiga i de les quals avui ja no en sabem res. Sortosament encara algunes han mantingut la seva supervivència i entre elles hi trobem el Ball de Bastons, que esperem que pugui mantenir-se per molts anys entre nosaltres.
Actualment, els motius per oferir una actuació pública del Ball de Bastons són encara els mateixos de sempre. Participen en moltes festes religioses, com posen ser la processó de Corpus, la festivitat del Patró de la Vila i com a més important, per la Festa Major, amb exhibicions a la plaça de la Vila i en les diferents cercaviles que s'organitzen juntament amb altres balls i "entremesos".
A part d'aquestes actuacions, podríem dir-ne fixes, participen en múltiples festivitats o actes festius molt puntuals, com celebracions i homenatges a persones o entitats, inauguracions i, en general, en tots els llocs on convé donar un caire festiu a l'acte que s'està desenvolupant.
Una de les actuacions més importants actualment, dins de l'àmbit "bastoner" de Catalunya, és la participació en la Trobada Nacional de Ball de Bastons de Catalunya, que des de fa 19 anys s'organitza d'una forma itinerant per les viles amb tradició "bastonera" de dintre la geografia del nostre país.
Des de fa uns anys s'han establert intercanvis amb grups similars del nostre país i d'altres regions espanyoles, cosa que ha possibilitat donar a conèixer la nostra dansa fora del seu àmbit o marc geogràfic tradicional, a la vegada que es coneixen noves formes d'aquesta dansa.
Vestuari i bastons
Per cercar un antecedent històric dels vestits que han usat gairebé sempre el Ball de Bastons, no hem dubtat de revisar el que ens diu en Joan Amades: "El vestit usat gairebé per totes les diferents menes de ball d'espectacle a Catalunya té un regust hel.lènic; la blancor que domina en el conjunt, esquitxada de fortes taques de color, recorda les albors jòniques i del Pireu".
"El faldellí, tan característic en tots els balls d'espectacle, havia estat molt en ús pel poble grec, majoritàriament en els seus temps decadents, i encara avui el porten els camperols de moltes contrades gregues; així mateix l'havia vestit l'exèrcit fins fa uns pocs anys".
"El mocador lligat al cap, recorda el cofió tan típic a Grècia i que també usava l'exèrcit". "És ben característica també la presència del mocador o mocadors lligats damunt del pit, com un deix de la corretja o cenyidor que portaven els vells soldats, que abans d'entrar en lluita es posaven a la cintura i estrenyien tant com podien per obtenir la màxima contracció muscular, que els donava braó".
"És notable que la indumentària que hem indicat es manté al Camp de Tarragona i al Penedès, que és on estan més estesos els Balls de Bastons. Tal com ens anem separant de les contrades indicades, el vestit perd el seu tipisme i acaba per prendre un caràcter estrany i poc simpàtic". "Hem tingut un especial interès a remarcar el manteniment d'una certa unitat en la indumentària dels balls en el Camp de Tarragona i el Penedès, perquè d'aquest fet sembla deduir-se la conseqüència que puix que és a les dues contrades indicades on s'ha conservat millor el ball i els menuts detalls de la indumentària".
El Penedès, juntament amb el camp de Tarragona, és una de les comarques
on la indumentària tradicional ha resistit millor el pas del temps.
Amb aquestes ratlles, Joan Amades sembla que vulgui confirmar-nos que la nostra comarca ha estat una de les comarques on podia haver-se iniciat el ball de bastons i on s'ha conservat amb més puresa, tant la indumentària com molts altres petits detalls.
Un altre d'aquests petits detalls, i que podem considerar com una de les típiques peces que també formen part del vestuari dels dansaires, són les perneres o camals. Aquests camals o turmelleres no són altra cosa que un tros de baieta vermella, que va lligada a la part inferior de les cames a sota el genoll o a sobre mateix del turmell i que porta cosits petits cascavells.
Sobre aquests petits estris, Joan Amades continua escrivint: "Hom creu que els cascavells, campanetes i altres elements sonors o sorollosos que adornen els vestits dels dansaires, igualment que les cintes i altres penjarolles de coloraines que llueixen els ballaires de danses representatives que van vestits de manera especial per al ball, tenen caràcter d'amulet; per tant, en termes generals, hom pot suposar que els balls representatius de cascavells i bastons, reconeixen origen màgic o religiós, de cultes molt reculats i de concepcions molt allunyades del sentit actual...".
El pantaló és més aviat estret, i podríem dir que és el típic calçotet llarg que portaven els nostres homes del camp, lligat arran del turmell per unes vetes que queden tapades pels camals de cascavells.
El calçat és també de reminiscència pagesa, generalment espardenya de sola de cànem. Poden ser de les anomenades de "pinxo", encara que les més usades són de les que anomenem de "pagès", amb vetes blanques o bé de colors negre, blau o vermell.
Ja que hem parlat a bastament del vestuari propi del ballaire, cal que també parlem de l'estri més important del nostre ball, el bastó, que és allò que ha donat el nom a la nostra dansa.
Segons el tipus de bastó que usen les diferents agrupacions de dansaires, els podríem classificar en balls de bastó gros i balls de bast;o petit, normalment aquests bastons estan tornejats, ja sigui a mà o bé fets amb màquines. Aquests tipus de balls són els que estan més estesos i encara els podem subdividir en balls que utilitzen el "bastó gruixut" (que són els més) i els que se serveixen d'un bastó molt més primet, anomenat "bastó petit" o "bastonet".
Els grups que utilitzen el bastó gruixut, com és el cas del ball de la nostra vila i de la majoria de grups avui existents a les nostres contrades, cada ballador porta dos bastons, menys el banderer que en porta un a la mà dreta, mentre a la mà esquerra aguanta la senyera de la colla. Existeixen altres colles amb dos banderers, un a cada punta de la formació, anomenats "cap" i "cua". Els bastons acostumen a tenir llargades, pesos i gruixos variables, segons les característiques de cada colla, però la majoria tenen una llargada d'uns 46 cm i són de forma lleugerament cònica i d'un gruix aproximat de 3 a 5 cm.
Els grups que actuen amb bastó gruixut es caracteritzen pel seu picar més acompassat, ja que l'interès del ballador és donar un cop sec i fort, posant-hi tota la seva força i produint un so molt característic en xocar els dos bastons.
Els balls amb bastó petit, tal com ja la paraula indica, utilitzen un pal, que si bé la llargada és gairebé la mateixa que el gruixut, aquesta només fa de 2 a 3 cm de diàmetre i per això són anomenats "balls de bastonets". Aquests tipus de pals són els que acostumen a portar les colles de nens. Com sigui que el pes del bastó també és més reduït i l'interès del dansaire no és picar amb la contundència amb la qual ho fan els altres, la seva forma de ballar li permet tenir uns moviments molt més ràpids, multiplicant-se els cops a gran velocitat i permetent als balladors lluir una gran agilitat. A causa que la velocitat del ball no dóna temps al ballador a agafar impuls per donar un gran cop, juntament amb el fet que els bastons són molt més prims, fa que el so dels cops sigui més dèbil que l'altre tipus de ball. No obstant, tot el que s'ha dit, moltes vegades i a causa de la diversitat de formes i mides dels bastons que porten les colles, a les coreografies dels balls i a la seva manera particular de ballar, fa que no s'ajusti exactament a la descripció que hem fet, ja que cada colla és diferent.
La fusta dels bastons cal que sigui molt consistent, ja que ha d'aguantar cops molt forts i per això generalment estan fets d'alzina, roure, faig, boix o alguna altra fusta ben forta. Ja s'ha dit que cada colla té el seu propi disseny de bastó. Algunes colles que porten bastons gruixuts, a l'empunyadura duen una cinta de color que lliga el bastó al canell del ballador. D'aquesta manera eviten que s'escapi de les mans, ja que podria fer molt de mal si anés a parar sobre un altre ballador o bé sobre algun espectador.
En moltes de les notícies antigues i en referències sobre aquest ball, trobades a finals del segle passat, ens parlen del "Ball de Palitroques" o "Palitoques". Segons els diccionaris, en la seva primera accepció, llegim que "el palitroque és un pal petit, tosc i mal treballat". També metafòricament s'anomena així a les "banderilles" que s'utilitzen a les curses de braus.
Esteve Cruañes i Robert Rovira
Esteve Cruañes és president de l'Institut d'Estudis Penedesencs i autor de diversos llibres sobre el folklore arbocenc.
Robert Rovira és cap de colla del Ball de Bastons de l'Arboç i autor de diversos articles sobre folklore popular
|
