Missaires i menjacapellans

La qüestió religiosa fou un dels principals problemes polítics de l'Espanya del primer terç del segle XX. Durant el regnat d'Alfons XIII, la religió catòlica era l'oficial de l'Estat i les altres confessions únicament eren tolerades, tenint legalment prohibida qualsevol manifestació pública.

Aquest caire confessional de l'Estat atorgava un important poder ideològic a l'Església catòlica. N'eren mostres el seu quasi monopoli de l'ensenyament -posseïa la major part d'escoles- i la imposició de la moral catòlica en múltiples àmbits de la vida dels ciutadans. Cal afegir a tot plegat la implicació de l'Església catòlica en política, donant suport a opcions conservadores. Republicans, marxistes i anarquistes volien posar fi a aquesta situació. Entre ells hi havia qui es limitava a defensar la constitució d'Espanya en un Estat laic, tot separant Església i Estat, però també hi havia sectors decididament hostils a l'Església com a institució. Aquests últims, anomenats anticlericals, consideraven que en un país on les desigualtats socials eren enormes, l'Església s'havia compromès en la defensa dels rics.

Ens trobem, per tant, amb unes dretes majoritàriament confessionals i defensores de la posició predominant de l'Església catòlica, i unes esquerres laiques o obertament anticlericals. La qüestió religiosa provocà al llarg de tot el primer terç del segle XX enfrontaments entre dretes i esquerres en àmbits tan diversos com les institucions - parlament i ajuntaments-, la premsa -al costat de premsa anticlerical, com el barceloní El Diluvio o el vilafranquí Fructidor, existien periòdics clericals com El Matí o el vilafranquí Acció-, o el carrer, on es visqueren episodis de violència anticlerical com les cremes d'edificis religiosos a Barcelona durant la Setmana Tràgica de juliol del 1909.

Les reformes republicanes

El caràcter confessional de l'Estat no va variar fins a la II República. Tot i l'hostilitat amb què bona part de la jerarquia eclesiàstica espanyola rebé el nou règim, la majoria de catòlics catalans acataren inicialment la República. Entre l'episcopat català hi hagué postures contraposades davant el canvi de règim, com l'actitud conciliadora del cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer o l'obertament antirepublicana del bisbe de Barcelona Manuel Irurita.

El govern republicà d'esquerres presidit per Manuel Azaña va convertir la qüestió religiosa en un dels principals eixos del seu programa reformista. Així, la Constitució del 1931 declarava que l'Estat no tenia religió oficial, alhora que es garantia la plena llibertat de cultes. Es va establir el matrimoni civil, el divorci i la secularització dels cementiris. Fou decretada la dissolució de la Companyia de Jesús i el 1933 es promulgà la Llei de Congregacions Religioses, que prohibia l'Església exercir l'ensenyament. Va ser suprimit, també, el pressupost destinat al manteniment del clergat.

Aquestes mesures, juntament amb episodis com l'expulsió d'Espanya del cardenal Segura arran de la seva actitud clarament antirepublicana, o la crema d'edificis religiosos a Madrid el maig del 1931, allunyaren gran part de les masses catòliques del seu acatament a la República i s'aprofundí l'abisme que separava les dretes de les esquerres.

La qüestió religiosa a Vilafranca

La premsa vilafranquina de l'època constitueix un excel.lent testimoni del pes de la qüestió religiosa en el debat polític. Malgrat que el tema hi és present al llarg de tot el primer terç del segle XX, fou als anys trenta quan hi quedà reflectit amb major virulència. Ens centrarem, per això, en el seu estudi a través de la premsa vilafranquina dels primers anys trenta.

La premsa

Fructidor i Acció foren dos setmanaris de dilatada trajectòria que feren bandera de la qüestió religiosa, tot i que en sentit oposat. Fructidor, òrgan dels republicans federals, destacà pel seu anticlericalisme. El dur debat que sostingué amb la premsa catòlica durant la República anà precedit d'una etapa de molt escassa combativitat a causa dels efectes de la censura vigent sota la Dictadura de Primo de Rivera. Acció, portaveu d'Acció Catòlica, divulgava la doctrina social de l'Església. A més de Fructidor i Acció, durant la República es feren ressò de la qüestió religiosa altres periòdics vilafranquins. Així, Abril, portaveu d'ERC, defensà postures bé simplement laiques, bé anticlericals. Ressorgiment, adherit a Acció Catòlica, mantingué una línia encara més clerical que Acció. Cal esmentar una cinquena publicació, El Penedès Republicà, vinculat al Partit Radical de Lerroux i que intentà mantenir una actitud conciliadora, tot i declarar-se laic.

En instaurar-se la República, la premsa catòlica vilafranquina insistí en la compatibilitat entre republicanisme i catolicisme. Aquesta premsa, però, no s'estava de demanar el vot per a candidatures de dreta que posessin fi a la política laïcitzadora del Govern.

Davant les declaracions de lleialtat republicana manifestades per les publicacions catòliques, els setmanaris vilafranquins d'esquerres acusaren reiteradament els capellans de, juntament amb els propietaris, conspirar contra la República. Tan Abril com Fructidor denunciaren la rectoria i Acció Catòlica com a centres de complot antirepublicà. Fou especialment directe Fructidor en publicar el maig del 1931 un escrit sostenint que "la República té el seu més encobert enemic en les ordes religioses. El catolicisme ha estat un col.laborador constant de la Monarquia i arma incondicional dels poderosos".

Creiem que donen una idea prou aproximada del to que adquiria la polèmica les següents paraules, també publicades a l'òrgan republicà federal el maig del 1931: "Acció és una mulassa infecta que els clericals fan sortir per distreure les beates".

Davant articles amb aquest to, la premsa catòlica acusà d'incendiaris i anticlericals els principals dirigents de les esquerres locals. Potser per donar-los la raó, Fructidor amenaçà de &laqno;fer ús de la dinamita per treure la crosta religiosa».

Els símbols

La voluntat laïcitzadora de l'Ajuntament d'esquerres de Vilafranca quedà palesa en la substitució de noms religiosos a carrers de la vila per altres d'al.lusius al nou règim. Així, l'1 de maig del 1931 la rambla de Sant Francesc, la rambla de Nostra Senyora, la plaça de Sant Joan i el carrer de Sant Joan esdevingueren, respectivament, rambla Pi i Margall, rambla Francesc Macià, plaça Fermín Galán i carrer García Hernández. El mateix any foren canviats, a petició dels veïns, els noms del carrer Sant Pere i del carrer Santa Magdalena pels de 14 d'Abril i Isidre Rius.

L'Ajuntament regulà, el 1933, el toc de campanes &laqno;per tal que no molestessin els veïns». Així, sols podrien tocar-se de 7 a 12 i de 15 a 19. Sobre aquest tema, Fructidor havia publicat que: "no s'hi val que una institució purament particular tingui una torre poblada de campanes, al servei d'un negoci particular. No s'hi val que l'Església molesti els veïns amb sons impertinents".

Un altre fet d'alt contingut simbòlic fou la secularització del cementiri dins els actes de celebració del primer aniversari de la República. La corporació municipal, acompanyada d'una banda de música, es dirigí al cementiri on, després de diversos parlaments, s'enderrocà la tanca que separava el recinte catòlic del no catòlic.

La Festa Major

El Ple Municipal va aprovar separar els actes civils dels religiosos a la Festa Major del 1931. Així, l'Ajuntament no assistí a ofici, el dia 30 no hi hagué capellans al balcó de la Casa de la Vila, i les processons foren substituïdes per cercaviles. Se suprimí l'entrada de sant Fèlix, considerada per Fructidor com: "una manifestació clerical i una gradació de la influència que els clericals exercien en totes les esferes de l'activitat social".

La premsa catòlica argumentà que en eliminar-se actes tradicionals com l'entrada, a més de ferir els sentiments dels catòlics, es desnaturalitzava la festa. Les esquerres acusaren les dretes de boicotejar aquella Festa Major sortint al carrer vestits amb roba de cada dia o marxant de Vilafranca.

El Molí d'en Rovira

El maig del 1931 s'inicià la construcció del convent del Molí d'en Rovira, fet que motivà una agra polèmica. Fructidor considerava excessiu el nombre de convents existents al país i qualificà aquests edificis de &laqno;cataus de reacció, focus d'immoralitat i antres d'immundícia». I, tot al·ludint a la crema de convents del maig del 1931 a Madrid, indicà que: "si el convent que van a fer construir s'ha d'acabar com han acabat els seus similars de Madrid, potser val la pena de rumiar-s'ho una mica abans de començar".

Els catòlics, per la seva banda, apel.laren a la llibertat religiosa per a actuar com més convenientment consideressin.

Les escoles

Al llarg del primer terç del segle l'ensenyament enfrontà dretes i esquerres. L'esquerra laica criticava les escoles religioses, pel fet que eren un important focus de poder de l'Església. S'acusava aquestes escoles de manipular els infants, de no aplicar mètodes racionals d'ensenyament i de no disposar de mestres qualificats. El debat adquirí gran magnitud coincidint amb la discussió a Corts de la Llei de Congregacions. La Llei, ben rebuda per les esquerres locals, fou atacada per la dreta catòlica, la qual recorregué a l'argument tradicional que l'ensenyament laic pretenia la dissolució de la família, incitava a la blasfèmia i formava incendiaris. S'argumentava, a més, que la Llei violava la llibertat dels pares d'escollir centre d'ensenyament i constituïa un atac a la propietat privada en permetre l'Estat d'incautar-se els col.legis religiosos. Es recordava que dos terços dels infants vilafranquins anaven a escoles religioses, posant en dubte la capacitat de l'Estat per escolaritzar-los. L'Ajuntament, però, estava disposat a aplicar la Llei a Vilafranca i ja el gener del 1933 donà els primers passos per a la incautació de Santa Anna i de Sant Ramon.

La violència

Les tensions entre clericals i anticlericals no foren sempre canalitzades pel debat a l'Ajuntament o a la premsa, sinó que en ocasions derivaren en violència. A banda d'actes de violència verbal, com els insults a monges en anar a votar a les eleccions municipals del 1934, la violència culminà el 6 d'octubre del mateix any amb l'incendi d'edificis religiosos a la vila. Malgrat que l'anticlericalisme fos present a Vilafranca des de feia dècades, al segle XX no va derivar en actes incendiaris fins el 6 d'octubre. Al segle XIX hi hagué, però, crema de convents a Vilafranca; així, ja al 1835 havia estat incendiat el convent dels trinitaris. El 6 d'octubre no fou ni un fenomen específic de Vilafranca ni només motivat per la qüestió religiosa; hi jugà un paper destacat el conflicte rabasser -a més d'edificis religiosos foren assaltats locals d'organitzacions de dreta, com la Lliga o el Centre Radical. Aquella nit es cremaren el convent de les Carmelites, Sant Pelegrí, els Dolors i Santa Maria. La Trinitat resultà sols parcialment cremada. Arran del 6 d'octubre fou clausurada la premsa d'esquerres -Abril i Fructidor- i destituït l'Ajuntament, produint-se força detencions. Els fets significaren un aprofundiment en les hostilitats entre dretes i esquerres i foren un clar precedent de l'esclat de la Guerra Civil.

Salvador Campamà Romeu, historiador i professor de l'IES Eugeni d'Ors