Els missatgers del cel
La columbofília és l'art de criar i entrenar els coloms missatgers.
Si bé avui aquests coloms ja no es fan servir com a mitjà de comunicació,
l'esport serveix per millorar la raça i per potenciar els individus sans
i ben dotats perquè volin cada vegada més lluny i en menys temps.
CONCEPTES CLAU
Un colom missatger, l'aviïs d'on l'aviïs, sempre torna a casa, a no ser que es trobi amb un entrebanc important o sigui capturat per un rapinyaire.
Tot i que a l'Estat espanyol hi ha uns 6.000 columbòfils, aquest és un esport minoritari si el comparem amb el nivell d'afecció a d'altres països europeus.
Els coloms missatgers han fet una gran tasca al llarg de la història. Durant les guerres mundials se'n van condecorar alguns pels serveis militars prestats.
La comprovació es fa mitjançant un xip que porten a la pota i un lector situat al colomar. A través de les coordenades UTM, les mateixes que fan servir els sistemes de navegació dels cotxes, els columbòfils treuen les coordenades del colomar i del punt d'aviada i poden saber amb exactitud la distància recorreguda i, per tant, la velocitat de vol que ha fet cada colom.
Aquest control se segueix amb els diferents i successius entrenaments, la qual cosa dóna lloc a una sèrie de classificacions individuals i per equips.
Sense perdre el rumb
La raça del colom missatger, una au que està protegida per la llei, té una sèrie de peculiaritats físiques. La més destacable seria la capacitat d'orientar-se i poder retornar al colomar on va néixer. Sempre retornar, que quedi clar. A un colom no se li pot ensenyar que vagi a un lloc determinat, però sí que sempre, per lluny que ens l'emportem, sabrà tornar al seu colomar.
Quan s'avien, comencen a volar en cercle fins que s'orienten i agafen el rumb. Un cop l'agafen, és ben segur que arribaran al seu colomar, sempre i quan no es trobin amb un entrebanc important: una tempesta amb aparell elèctric o un terreny molt abrupte, amb molts accidents orogràfics, per exemple. Amb tot, els principals enemics dels coloms missatgers són els caçadors i les aus de rapinya, especialment el falcó.
Tot i que no es coneix a fons el mecanisme que facilita aquesta orientació, sí que científicament s'apunta al fet que utilitzen un sistema de navegació que es basa en els camps magnètics terrestres, en la posició del sol i fins i tot en el seu olfacte.
I, per què sempre volen tornar a casa? "El colom missatger té aquest instint innat perquè és un animal molt sociable i gens feréstec", assegura Lluís Monzonís, gerent de la Federació Columbòfila Catalana de Coloms Missatgers, "és un animal que es fa fàcilment amb la persona que el cuida i torna perquè hi té el seu niu, hi té casa seva, hi té la seva parella i els seus colomins". És més, si per alguna raó no pot tornar en un sol dia, s'acostarà allà on vegi activitat humana i animal per alimentar-se i descansar, i, un cop en forma, reprendrà el vol. "El colom missatger és un animal d'una gran resistència. De Lisboa a Barcelona, que hi ha 1.050 quilòmetres, triga 12 hores 20 minuts, més ràpid que el cotxe més veloç, perquè no ha de parar per res".
Un colom especial
Aquesta resistència és la principal qualitat que el diferencia del colom domèstic, el que veiem a qualsevol plaça pública. Pot recórrer 1.000 quilòmetres a una velocitat constant d'entre 90 i 100 km/hora. Té, com ja hem dit abans, una gran capacitat per orientar-se i tornar al seu colomar. Però, a més, aquesta raça presenta una gran resistència a la fatiga –no té fel i per tant no l'avisa que s'està esgotant– i als elements meteorològics adversos –té una glàndula que segrega una mena de polsim que fa les plomes impermeables a l'aigua–, i té la facultat de transmetre hereditàriament aquestes capacitats, la qual cosa fa que constantment es vagi millorant l'espècie.
Anatòmicament, el colom missatger té qualitats d'atleta: és àgil de moviment, té una caixa toràcica molt resistent, un esquelet lleuger i els ossos buits. Exteriorment, té un plomatge abundant i fort, però suau al tacte, de colors brillants i formant bandes destacades. Els seus ulls són d'una gran vivesa i tenen tres parpelles, dues que es tanquen en sentit vertical i una tercera, anomenada membrana hictitant, que es tanca des del davant fins a l'angle extern de l'ull, accionada per un petit aparell muscular. Dins de l'ull s'observen cinc cercles de diferent color que alguns estudis associen amb les especials qualitats d'aquesta au per al vol i l'orientació.
Tot i que en aquests temps d'avenços tecnològics i de sofisticats mitjans de comunicació pot semblar un anacronisme, el cert és que el colom missatger té reservat un important paper com a transmissor en casos de conflictes bèl·lics. "L'explicació és molt senzilla" –diu Monzonís– "és l'únic mitjà de comunicació que no pot ser punxat. Si parlem per telèfon, ens poden estar escoltant, per un mòbil tres quartes parts del mateix, una emissora, internet... per allà on es faci la comunicació ens poden estar escoltant. Si agafes uns coloms i els deixes anar des de qualsevol lloc, saps on anirà a parar? Ni agafant i perseguint-lo amb una avioneta –això ja ho he fet jo– no podràs saber on va. I si tots els colomars estan pendents que si els arriba un missatge ho han de comunicar a qui sigui i on sigui, lògicament és molt difícil que algú pugui tallar aquesta comunicació".
Els coloms missatgers estan emparats per un Reial Decret i controlats pel Ministeri de Defensa. Cada 31 de desembre, tots els columbòfils de Catalunya han d'omplir un cens on es detallen tots els exemplars que tenen al seu colomar i es lliura a la Federació Catalana. Aquesta, al seu temps, l'envia a la Federació Espanyola, al Consell Superior d'Esports i al Ministeri de Defensa.
Les aviades es fan des de punts estratègics, generalment marcats pel Ministeri de Defensa.
Foto cedida per la Federació Columbòfila Catalana.
"Una persona que tingui antecedents penals no pot tenir coloms missatgers, el Ministeri no li dóna el permís". Se suposa que en previsió del mal ús que en pugui fer.
En cas d'esclatar un conflicte bèl·lic, automàticament tots els coloms missatgers de Catalunya són reclutats militarment. La finalitat és tenir cobert tot el territori amb aquest servei de missatgeria tan peculiar. "Si en un determinat punt es deixa anar un colom, no es pot saber de cap manera a quin dels tres-cents colomars de Catalunya anirà a parar".
Els militars també crien coloms missatgers. A Barcelona, el colomar l'havien tingut sempre a la desapareguda caserna de Lepanto i avui el tenen situat a la caserna del Bruc. Per motius estratègics, el que li interessa a Defensa és tenir els colomars ben repartits per tot el territori perquè, tal com apunta Monzonís, "si sabessin que només hi ha coloms a la caserna militar, s'hi aposta un franctirador i se'ls carrega tots". També és amb finalitats militars que el Ministeri de Defensa marca els llocs d'entrenament per als columbòfils. Al Penedès n'hi ha dos: Ordal, per la seva situació dominant sobre les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat i Alt Penedès, i Sant Miquel d'Olèrdola, perquè és un punt equidistant entre Ordal i Barcelona. "A partir d'aquí es baixa cap al Vendrell, Cambrils, Calafat, Alcanar, Torreblanca, València, Albacete, la Manxa, Badajoz, Lisboa. Aquests serien els punts que cobreixen els coloms catalans" explica el gerent de la Federació.
Per la seva banda, els coloms extremenys van estenent-se cap a València, els del nord cap a Madrid i els gallecs en direcció Catalunya. D'aquesta manera, en cas de necessitat s'aconseguiria teixir una complexa xarxa de comunicació arreu de l'Estat
Un esport minoritari
Practicar aquest esport és ben senzill i no hi ha cap límit d'edat per iniciar-s'hi. Un colomar no necessita cap instal·lació excessivament sofisticada. Si ens hem d'absentar, tan sols cal deixar-los les menjadores i bevedores plenes.
A diferència del colom comú, el missatger és un colom extremadament silenciós i net, la presència del qual pot passar perfectament desapercebuda pels veïns. Per aquest motiu els columbòfils els crien a casa, dalt del terrat, a la terrassa, al jardí o, fins i tot, depenent del nombre que se'n vulgui criar, a l'ampit de la finestra, perquè no suposen cap molèstia per a l'entorn. De passada, s'eviten els problemes de robatoris o actes vandàlics als colomars amb què es troben els criadors de coloms esportius, "en primer lloc perquè ells els tenen en el que s'anomena 'picadero', que són uns colomars apartats. I després, perquè si t'entren a robar a casa, no et robaran els coloms, sinó coses de molt més valor. En tot cas, els obriran el colomar i deixaran que se'n vagin, però tornen", explica Monzonís.
Malgrat tot, la columbofília és, a l'Estat espanyol, un esport minoritari si el comparem amb altres països. La Federació Columbòfila Catalana té uns 300 associats que sumen, entre tots, més de 500.000 coloms missatgers. La Catalana és la tercera potència en nombre d'associats, per darrere de la federació canària i la balear, "però som la primera potència en premis; som campions d'Espanya des de fa set anys" remarca, cofoi, el seu gerent
A tot l'Estat espanyol es calcula que hi ha uns 6.000 columbòfils, però aquesta xifra està molt per sota de la mitjana mundial. Els països europeus amb més afeccionats són Bèlgica, Alemanya, Gran Bretanya i Holanda. França, sense ser dels capdavanters en el rànquing, compta amb 22.000 columbòfils agrupats en 900 associacions.
A nivell mundial, la Federació Columbòfila Internacional té més d'un milió de socis. Un dels països amb més afeccionats a aquest esport és la Xina, amb prop de 350.000 membres. Potser pel component ludòpata que els xinesos li donen. Fins als 500 quilòmetres les curses es consideren entrenaments, però a partir d'aquesta distància qualsevol motiu és bo per jugar-se els diners: el sexe del guanyador, el color de l'anella, etc. Són petites quantitats que sumen molts diners en total i fan augmentar els seguidors.
Un soldat australià avia un colom missatger durant la Segona Guerra Mundial.
De gran recorregut
De curses, n'hi ha de moltes distàncies, però les més importants són les que s'anomenen de gran fons: 1.000, 2.000 i 3.000 quilòmetres. El primer divendres de juliol es va celebrar a Barcelona una de les curses més importants del món. Organitzada pel Cureghem Centre de Bèlgica, una de les entitats més antigues colombofíliament parlant, constava d'una distància superior als 1.000 quilòmetres. Uns dies abans, va arribar a Barcelona un tren ple de coloms procedents de tot Europa. Els coloms van ser transportats en tràilers al Sot del Migdia i allí, a primera hora del matí del 5 de juliol, van ser alliberats. Mitjans de comunicació de tot el món van cobrir l'aviada, perquè el colom guanyador pot valer una petita fortuna. "El colom que arriba primer sempre el compren japonesos o anglesos, per uns 25 milions de pessetes", explica Monzonís, "després l'aparellen i amb els colomins fan el negoci".
Tot i que la temporada esportiva comença al febrer i acaba a mitjans de juliol, la resta de mesos els columbòfils els dediquen a l'entrenament i a la cria. L'entrenament es fa a diari, obrint-los la gàbia mitja hora al matí i mitja hora a la tarda. El colom aprofita i s'allunya del colomar com a màxim un parell de quilòmetres. Això sí, la gàbia se'ls ha d'obrir sempre a la mateixa hora, perquè el colom missatger és com un rellotge, de costums fixos.
Després de l'entrenament diari es fa l'entrenament conjunt de la Federació. Es porten a volar amb els coloms d'altres clubs i es van aviant des de punts diferents, cada vegada augmentant la distància, de cara a preparar-los per a les grans competicions.
La vida esportiva d'un colom missatger té una durada d'uns sis anys, que és el temps que està en plenes facultats físiques, "no són massa anys de competició i el colom treballa i viu bé". Després de la seva etapa esportiva i fins que mor –un colom pot viure entre catorze i setze anys– Monzonís assegura que el criador se'l queda al colomar, perquè entre l'au i el seu amo, després de tots aquests anys de preparació i treball conjunt, es crea un vincle afectiu molt gran. "No els abandonem a la plaça de Catalunya, això segur", ens diu en to burleta. Perquè tornarien, potser?
|
