Diables a Catalunya
Un dels trets característics de les festes majors catalanes és, a l'actualitat, la presència al carrer de diables de foc, personatges festius que amb noms diversos participen a les cercaviles i correfocs, envoltats per les espurnes de les seves carretilles.
El ball de diables, però, és una manifestació del folklore que, històricament, només era present en comarques com el Penedès, el Garraf, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat. En els darrers quinze anys ha experimentat una notable expansió i avui es practica, amb variants més o menys properes al model tradicional, en molts altres indrets de Catalunya.
Els seus components caminen o salten sota del foc de les carretilles, artificis pirotècnics consistents en uns coets sense canyes que es col.loquen en un clau llarg a l'extrem d'una maça i que un cop encesos produeixen en girar l'efecte de paraigua de foc que caracteritza els balls de diables. En moltes poblacions, el ball de diables té una representació o ball parlat que figura l'enfrontament entre el bé i el mal i en el qual els diables són derrotats per un àngel.
A la tradició, podem diferenciar dos grans models pel que fa a les característiques del ball. El primer, el trobem principalment a les comarques del Penedès, el Garraf i a part del Camp; el segon, al Baix Camp i al Priorat. Les variants del ball corresponen a l'estructura i dinàmica de les colles, la definició de personatges i la tècnica de confecció de la indumentària. El fet, però, que ens permet establir aquesta distinció és, fonamentalment, l'existència d'un text representat del ball.
El model penedesenc
A partir de l'existència d'aquesta representació o ball parlat, els balls de diables del tipus que anomenarem penedesenc s'organitzen en colles formades per un nombre determinat de components, amb uns personatges definits que bàsicament són Llucifer, la diablessa, l'àngel i la resta de diables.
Els vestits d'aquests diables són fets amb roba gruixuda de sac, amb motius decoratius pintats. Els vestits dels diables són semblants, menys els de Llucifer i la diablessa, que porten una indumentària que els identifica. Llucifer porta capa i un barret amb banyes que imita el d'alguna dignitat eclesiàstica (una tiara, una mitra...). La diablessa, amb faldilles i barret, és interpretada per un home. L'àngel va vestit de blanc, amb un escut i una espasa a la mà.
Cada diable porta una maça, a excepció del Llucifer, que porta un ceptrot, en el qual pot col.locar un bon nombre de carretilles.
L'acompanyament dels diables és fet amb tabals. Hi ha uns personatges encarregats de portar la pirotècnia que se situen darrera els tabalers.
Els balls de diables penedesencs formen part de les comitives de festa major, juntament amb els gegants, els bastoners o altres danses. A més de la representació del ball parlat, els diables reciten versots satírics, que canvien cada any, sobre persones i esdeveniments d'actualitat a la població.
El model del Baix Camp i el Priorat
Els balls de diables de les poblacions d'aquest àmbit geogràfic van tenir, potser en altres temps, una dinàmica semblant als penedesencs. Durant l'etapa en què el ball de diables reusenc va estar vinculat al gremi de boters –fins al primer terç del segle passat– sabem que hi havia representació del ball parlat, però es va perdre. Allò que ha caracteritzat, almenys pel que fa al segle XIX, el ball de diables a les poblacions del Baix Camp i el Priorat ha estat la inexistència d'una representació o ball parlat propi dels diables. El ball consisteix a evolucionar disparant un gran nombre de carretilles, sense cap mena de coreografia. En moltes poblacions no hi consta acompanyament musical.
A Reus, al segle XVIII, hi ha documentada la utilització de timbals per acompanyar el ball de diables. Es coneix també l'anomenat ball de Sant Miquel, que correspon temàticament al de diables. Aquest, però, s'havia representat sempre, pel que sabem, de forma independent al ball de diables.
No hi ha notícies que els diables del Baix Camp o del Priorat diguessin versots. Hi ha, però, un personatge, el diable burlesc, que apareix a la majoria de balls parlats i que és formalment idèntic al del ball de diables.
Com a conseqüència de la manca d'una representació, es constata l'absència de personatges definits dins el ball, amb un nombre variable de components a cada sortida. Els balls de diables del Baix Camp i el Priorat no han estat organitzats històricament en colles amb un nombre fix de components, amb l'excepció de Reus, que va conèixer una etapa de ball gremial vinculat als boters. Probablement en aquells temps l'estructura d'aquesta colla era més semblant al model penedesenc.
La indumentària és de propietat particular o de lloguer. Cada diable porta les seves carretilles en un sarró o civader. Ocasionalment, en sortides de recorregut considerable, es constata la participació d'ajudants que porten civaders amb carretilles per a un diable.
Els vestits són de roba gruixuda, antigament sac de lli, amb motius decoratius retallats en roba i cosits al damunt de la base. Recordem que els vestits dels balls de diables de la resta del Camp, el Penedès i el Garraf porten les decoracions pintades. A Valls, a l'Alt Camp, s'ha localitzat un vestit que combina els motius decoratius pintats amb els retallats en roba i cosits.
Les colles
Ja he comentat que, històricament, els diables s'organitzaven, igual que altres danses i balls parlats, en colles. Aquestes colles podien estar vinculades a un gremi o eren pagades per aquest per participar a la festa. Aquesta és una fórmula que ara trobem a tot l'àmbit geogràfic dels diables. Les sortides obertes, pròpies del model de ball de diables del Baix Camp i el Priorat, es conserven puntualment només en diades assenyalades. En serien exemples el trasllat de la imatge de la Mare de Déu de la Riera a les Borges del Camp, cada 7 de setembre, o la baixada al Santuari de Misericòrdia a Reus. També a Sitges hi ha el costum de sortir qui vol al matí de la festa.
A les poblacions del Baix Camp i el Priorat s'han creat, en els darrers anys, colles de diables que, a banda de participar en les sortides tradicionals, realitzen actuacions en altres festes i participen en els correfocs.
Fins fa poc temps hi havia una mena de distinció, poc o molt evident, entre les colles històriques i les colles noves. Com ha passat en altres camps del folklore -els castells, per exemple-, el nombre de grups ha augmentat considerablement. L'expansió, però, té més a veure amb l'èxit del correfoc barceloní, o dels espectacles d'Els Comediants, que amb la descoberta conscient d'una tradició de foc arrelada a determinades comarques. A partir d'aquest fet es va crear una diferenciació, més o menys radical, entre ball de diables i colles de diables, que arriba en alguns moments a l'enfrontament, amb la negativa d'algunes colles de diables històriques a participar a les darreres trobades de diables de Catalunya o les crítiques expressades en diferents articles de premsa.
Les jornades de treball sobre grups de foc celebrades l'any passat a Tarragona representen una fita significativa en aquest procés de debat. Es comença a parlar, genèricament, de grups de foc, concepte que, a més d'incloure els dracs i altres elements del bestiari festiu, sembla superar la divisió apuntada entre històrics i recuperats, entre grups tradicionals i colles de nova creació. De fet, el ball de diables tradicional ha evolucionat i les noves formes de festa amb foc estan generant una nova tradició.
El referent històric cada cop serveix menys. I, fins i tot, en aquelles poblacions on hi ha una llarga i ben coneguda tradició de ball de diables. Probablement aquesta només ens pot servir per definir, avui, espais i moments històricament tradicionals, és a dir, espais i moments en els quals les pautes de comportament vénen definides pel costum històric: carretillada del ball de diables de l'Arboç, acompanyaments d'autoritats i processó a Vilafranca, tornada de l'ermita de la Mare de Déu a les Borges del Camp... Fora d'aquests contextos, l'actuació del ball de diables arbocenc al correfoc d'una població veïna del Penedès representa els mateixos problemes tècnics i necessita les mateixes mesures de seguretat que una actuació de diables barcelonins al seu barri.
Hi ha, en el present, colles i grups de foc amb estils i nivells de qualitat diversos. Però un fet inqüestionable és l'extraordinària vitalitat que els diables, com a manifestació festiva, tenen avui a Catalunya.
Salvador Palomar,
etnòleg, membre de l'Associació Carrutxa de Reus, autor de diversos treballs sobre festes populars i folklore
i del llibre El ball de diables al Baix Camp
|
