El mite del foc
El foc és dual. Fa el bé i propicia el mal. Escalfa i destrueix. Genera vida i pot consumir-la. És foguera i incendi. Submís i incontrolable. El foc pot ser purificador o destructor.
En moltes cultures, saltar o caminar damunt d'una foguera és un símbol de purificació.
El foc diví
És curiós observar que, en gairebé totes les cultures, el foc és un regal del déu de torn. Un present que els éssers superiors fan a la humanitat: el Prometeu grec que, malgrat la prohibició de Zeus, regala el foc a la humanitat. El càstig que en rep per haver fet entrega d'aquest privilegi dels déus és terrible. Cada dia, una àguila davalla del cel i es menja el fetge del pobre Prometeu de viu en viu. A la nit, el fetge torna a créixer. I l'endemà, sant tornem-hi. I així eternament.
Les vestals romanes són les verges que tenen cura del temple d'Hestia o Vesta, la deessa de la llar. Les vestals tenen l'obligació de no permetre que el foc sagrat, aquest magnífic regal diví, s'apagui. El càstig és exemplar i expeditiu: l'enterrament en vida.
Els tehuelches (indis nòmades de la Patagònia) creuen que el seu déu-heroi Elal es va apiadar d'ells en veure'ls morts de fred. I els ensenyà el domini del foc. I el foc, el que els permet combatre l'obscuritat i les gelades, esdevingué un element sagrat.
Els guaranís (aborígens d'Amèrica del Sud) reben aquest impagable present del Pare Primer. Aquest el manlleva dels gegants malvats que viuen a les altíssimes muntanyes andines. D'ençà d'aquest moment, els guaranís ja poden acostar-se a les muntanyes. El fred ja no és un obstacle per a l'expansió d'aquest poble (bé, ni els malvats gegants).
A Letònia, a finals de desembre, és costum celebrar l'adveniment de les Saulesmites (o Filles del Sol). I es fa en el solstici d'hivern. Quan el dia és més curt i la nit més llarga. Destacar que, curiosament, en la cultura letona el sol adopta una forma femenina. És la mare de les Saulesmites. L'encesa de fogueres va fortament lligada a aquestes festivitats d'hivern o Ziemas Svetki. Com el nostre Sant Joan. Música, jocs i cants, també són imprescindibles per reunir-se al voltant del foc. En la cultura letona, el solstici d'estiu (o Jani) també és inconcebible sense el foc com a protagonista, acompanyat de danses, menjar, beguda i diversió.
El foc purificador
Per al subconscient col·lectiu, durant segles el foc ha estat la reencarnació terrestre del sol, creador de vida.
Però la creença en la purificació no és un patrimoni prehistòric. A l'edat mitjana, la crema de bruixes no és vista pas com un acte bàrbar i cruel. Sinó una manera de purificar les ànimes esgarriades dels heretges. Això sí, si s'abjura de la bruixeria la mort no és tan terrible. Únicament es crema el cadàver per salvar l'ànima corrupta. Sinó, la bruixa o bruixot mor lentament víctima de les flames. O de l'asfíxia, en el millor dels casos.
I què me'n dieu del purgatori? Com indica el seu propi nom (purgar = netejar) és un lloc on es purifica l'ànima. I, fins fa ben poc (Joan Pau II ho va "esmenar" el 1999 juntament amb la idea de l'infern), la purificació podia ser pena de dany o pena dels sentits. La pena de dany era simplement el sofriment per la privació de Déu. Evidentment, la pena dels sentits tenia el foc com a element principal, tot i que s'admetien altres tortures. Un cop purificada l'ànima de tots els pecats, aquesta podia anar a reunir-se amb el Pare. Eternament. Per al cristià el foc també és un element per expiar els pecats i purgar les injustícies comeses.
Els irlandesos també veuen en el foc la purificació. Així, a la nit de Sant Joan, fan passar el bestiar per damunt de les brases encara enceses perquè diu la tradició que el foc purificarà l'animal i l'alliberarà de malalties.
Els inques creien a ulls clucs en l'au fènix. La forma mítica que reneix de les seves pròpies cendres. Un animal magnífic, immens, fascinant, que viu 560 anys i que mor cremat. Però de les cendres, en sorgeix una nova au, més forta, més jove, més sana. En definitiva, totalment purificada. Aquesta creença en l'au fènix, curiosament, també és compartida per romans, egipcis, libis i etíops. Cultures ben allunyades en el temps i en l'espai de l'inca.
En els amerindis, el foc és present a la cabana del sanador en tant que intermediari entre els déus i l'home. El déu del foc Huehuetlotl porta un braser damunt del cap per simbolitzar la relació entre el foc i la intel·ligència.
Pels budistes, al foc simbolitza la saviesa que consumeix totes les ignoràncies. Per certificar-ho, una columna de foc és el símbol de Buda. El foc consumeix i l'aigua purifica.
Pels xinesos, també la flama representa la presència de la divinitat. Potent. Destructora. Combinant el seu yang amb el ying de l'aigua.
Pels clàssics, el foc era atribut de poder i el vinculaven a déus com Vulcà o Hefesto. Volcànics. Potents i amb capacitat de destrucció i ira, simbolitzada en el tro. Però la flama era també un atribut de Vesta, la deessa de la llar. Una dicotomia que resumeix aquella dita nostra que "foc mata foc" indicant com la desgràcia pot acabar amb la llar.
Pels hebreus, el foc és la veu purificadora de Déu però al temps és el camí de la revelació, manifestada a partir de la flama i el tro.
Finalment, pels hindús, el foc segueix tenint la dualitat saviesa-força destructora. Amb la potència destructora del llamp i el tro però també amb la força protectora del foc de la llar. El cercle de foc que envolta les imatges de la deessa Siva vol simbolitzar aquest cercle còsmic de destrucció i creació que, com hem vist, és compartit per moltes cultures.
No és estrany que, essent el Sol una gran bola de foc, els nostres avantpassats creguessin
que el foc era una reencarnació d'aquest a la Terra.
El foc destructor
L'infern és la primera paraula que ens ve al cap als occidentals quan pensem en foc destructor. Aquell foc que tot ho crema, devastador. Abans ja apuntàvem que, fa 3 anys, el papa Joan Pau II donava una nova visió del purgatori i de l'infern. Però durant segles (i fins i tot ara, que les creences no es canvien d'un dia per l'altre i menys si són dogma de fe), el cristià ha vist en l'infern un lloc terrible on les ànimes són salvatgement torturades i on la principal eina de tortura és el foc. El destructor. El que tot ho crema i no permet la purificació, ni la renovació, ni el renaixement. El foc temible, descontrolat, devastador. El que tot ho destrueix.
La capacitat destructora del foc és evident. Els grans incendis que, més sovint del que desitjaríem, devasten boscos, cases i fins i tot ciutats. Un dels més emblemàtics és el que va arrasar Roma l'any 64 dC. I que males llengües assenyalen a l'emperador Neró com el piròman culpable.
Foc i flama
Les simbologies del foc i la flama són inacabables. Qualsevol de les cultures que existeixen o han existit tenen referències, sovint coincidents, cap a ambdues manifestacions de l'energia. Capacitat de transformació. Força purificadora. Element generador. Poder fecundant. Potència sexual. Força de defensa. Eina de protecció. Creador de llum. Instrument de destrucció. Forma de sacrifici. Pas entre estats de la matèria. Vehicle de missatges al Més Enllà. Alè vital. Aquestes serien algunes de les simbologies i utilitats que tenen els fenòmens físics als quals avui dediquem el dossier i que comparteixen moltes cultures i religions. Si és que ambdues coses són destriables.
Una flama al damunt del cap d'una imatge o envoltant-la representa el poder diví a moltes religions ja que és al cap on es considera que està instal·lat l'ànim vital. La mateixa raó per la qual, en moltes icones, una flama abandona el cos quan una persona mor. Però la flama, en tant que impuls vital, apareix també situada en el lloc del cor a moltes iconografies.
Des d'un altre punt de vista, la flama pot tenir dues visions. La bona o divina i la dolenta o demoníaca. La flama de l'esbarzer de Moisès és Déu però la flama és també l'element bàsic de l'infern. Una dualitat que també comparteixen moltes cultures.
El tercer punt interessant que unifica la majoria de cultures és l'aspecte purificador del foc. La seva capacitat de destruir les coses creades, retornant-les o no al seu estat primitiu. A la seva unitat original.
El baptisme de foc elimina l'escòria (símbol de la imperfecció) i restableix la puresa original. El foc i la flama envolten el paradís terrenal on uns àngels amb espases de foc vetllen perquè no entri la maldat i/o en surtin la bondat i la puresa. Però la cosa va encara més enllà. La flama que baixa damunt el cap dels apòstols quan arriba la Pentecosta és el coneixement, la saviesa que els fa superiors. De la mateixa manera que el foc que envolta el paradís terrenal vol ser la saviesa que impedeix que hi entrin la ignorància o la estultícia.
No és, doncs, estrany que la nit de Sant Joan, buscant també la integració de tot això, busqui la purificació a través del foc destructor. La comunió entre el foc i l'aigua, etc. Al cap i a la fi, som el que som i acabem fent el que sempre hem fet.
|
