Història geològica del Penedès

La història geològica del Penedès és un resum de la història geològica de Catalunya i també de tota la franja mediterrània de la Península Ibèrica, el que anomenem Països Catalans. Malgrat tot, si volem que sigui un bon resum ens hem de fixar ens els límits de la comarca, cap a la costa, el Garraf i Baix Llobregat i cap a l'interior a l'Anoia i el Camp de Tarragona.

Esquema dels blocs geomorfològics de Catalunya

Història geològica

Els materials més antics de Catalunya que podem veure de forma abundant són els del període, o millor de l'eó, paleozoic (també s'anomena era primària). Al Penedès estricte, de paleozoic només en trobem a les voreres de la comarca, a la base del massís del Garraf i en una zona propera a Sant Quintí de Mediona, la Pobla de Claramunt i Piera (de la serra d'Ancosa i de la Llacuna i els seus contraforts).

Passa el mateix amb els materials de l'eó mesozoic (era secundària), que a les planes del Penedès quasi no n'hi ha, però que trobem en abundància a les voreres de la nostra comarca, del que s'anomena el Gran Penedès, i en aquest cas molta quantitat de diversos materials, preferentment carbonatats i calcaris (Garraf, serra d'Ancosa i Albinyana)

Del cenozoic (eres terciària i quaternària) cal dir que és el període de temps més representat, en el qual trobem més informació i on s'assenten els camps i pobles de la plana penedesenca.

L'inici dels temps

Abans de la formació de les muntanyes del Garraf i de la serra d'Ancosa i els seus contraforts, va caler que es produís un llarg procés d'acumulació de materials que formarien les roques que veiem. Sabem que hi va haver dos grans moments d'acumulació de materials:

1. A la primera fase, durant el temps paleozoic o era primària, fa uns 450-300 milions d'anys, (als períodes ordovicià, silurià, devonià i carbonífer), es dipositaren els materials que donaren les pissarres i calcàries amb nòduls ferruginosos dels voltants de Gavà. També s'acumularen aquests mateixos materials a l'altre cantó de la comarca, a les muntanyes dels voltants de Sant Quintí de Mediona i la Pobla de Claramunt, encara que amb menys nòduls ferruginosos.

 

2. A l'era secundària o eó mesozoic (períodes triàsic, juràssic i cretaci) s'acumularen tots els materials que després donaren les calcàries, dolomies i argiles que formen actualment el que anomenem massís de Garraf, o sigui les muntanyes de la vessant marítima de la plana penedesenca, el pic de l'Àliga, la Talaia i altres de més cap al Llobregat, com el Montau i el puig Bernat. Al Baix Penedès també en trobem als voltants d'Albinyana i en frontera amb el massís del Gaià, que continua per tota la serralada que anomenem Prelitoral.

Mapa geològic esquemàtic del Penedès

Paleozoic

El paleozoic és un període de temps molt llarg, que abraça des d'uns 590 milions d'anys (cambrià) fins uns 248 milions (permià), abans del temps actuals. Al Penedès i voltants, els materials més antics són del període ordovicià, d'aproximadament al voltant d'uns 450 milions d'anys, com ja s'ha dit. Aquest període acaba als 438 milions, que és quan comença el silurià del Garraf, que dura fins als 408 milions d'anys i comença el devonià. El carbonífer comença al cap de quasi 50 milions d'anys, per més precisió al 360. Als 286 milions d'anys acaba el carbonífer i s'entra al període permià.

Cada període té unes característiques de materials, de fòssils, d'estructures i altres aspectes que el defineix i caracteritza. Per resumir, de forma potser molt esquemàtica (i de tan esquemàtica quasi ratlla algun error) tenim:

· Període cambrià: No en trobem als voltants del Penedès; a Catalunya sembla que n'hi ha als Pirineus (dubtes). A la Península, quan n'hi ha, es caracteritza pels fòssils de trilobits.

 

· Període ordovicià: Els materials predominants són esquistos i materials volcànics. Els fòssils que el caracteritzen a Catalunya són braquiòpodes. A la resta de la Península i d'Europa els fòssils que defineixen el període són els graptòlits i els peixos ostracoderms.

 

· Període silurià: Els materials són també esquistos i fangs negres. Els fòssils continuen sent graptòlits i braquiòpodes. En termes generals, comencen a trobar-se els primers vegetals terrestres.

 

· Període devonià: Les roques predominants són calcàries i els fòssils cefalòpodes del tipus orthoceras i altres; també graptòlits. Es troben els primers amfibis.

 

· Període carbonífer: És complex perquè és quan va haver-hi, durant aquest lapse de temps, el màxim dels moviments de l'orogènia herciniana, o sigui els moviments de formació de les serres més antigues de Catalunya i de la Península Ibèrica. Els materials són pissarres, conglomerats i lutites. Els fòssils a Catalunya són quasi inexistents. En general els fòssils característics són els vegetals terrestres tipus falgueres (pteridòfits).

 

· Període permià: Materials difícils de definir, no se sap amb certesa quan comença i acaba el permià i s'inicia el triàsic de l'eó mesozoic. Es parla de permo-trias (als Catalànids no s'ha identificat el permià). Els materials del que se suposa clarament triàsic (Buntsandstein) són graves i gresos vermellosos (pedra d'esmolar) molt coneguts al castell d'Eramprunyà, als afores de Gavà, o sigui a l'inici del massís del Garraf. També en trobem a la zona als voltants de Sant Quintí, prop de Vallbona, entre Capellades i Piera.

La història geològica del Gran Penedès l'hem de resumir principalment, en aquest inici, a les muntanyes del Garraf.

Les muntanyes del Garraf i voltants del Penedès van formar-se, en aquests primers moments, en un mar primitiu per acumulació-sedimentació de materials. Als mars sempre hi van a parar rius i torrents que transporten i finalment deixen (sedimenten) els materials que en el seu moment van arrencar de les parts altes dels seus cursos. També s'acumulen sediments generats pel propi mar, ja que les onades i marees desgasten el litoral.

Aquest aspectes els sabem gràcies als fòssils que trobem entre els sediments. Tots són marins.

En resum, lentament, però sense parar, els materials tendeixen a acumular-se als fons marins. Aquest és l'origen remot dels materials que en un principi formen la base del Penedès i només en resten residus al massís del Garraf i al nord de Sant Quintí de Mediona, tal com s'ha dit.

Els sediments per acumulació van comprimint-se, a causa de l'augment de pes, i molt lentament s'enfonsen, la qual cosa a la llarga provoca desequilibris.

Gairebé al final de l'era primària, els materials sedimentats al mar primitiu van moure's (al Carbonífer) no només per enfonsament pel propi pes, sinó a causa d'un moviment global de grans proporcions. Aquest moviment, que va afectar tot el continent europeu i en concret els Pirineus, s'anomena orogènesi. Així doncs, aquests materials es van moure i després van plegar-se i trencar-se com podem veure actualment. Aquest moviment va ser molt lent però inexorable, va trigar diversos milions d'anys a fer els plegaments i trencaments dels materials que ara veiem i que s'havien sedimentat al mar. Tots aquests materials plegats i trencats, ara els podem observar als voltants de Gavà i Sant Quintí de Mediona: són les roques dels períodes ordovicià, silurià, devonià i carbonífer. A Sant Quintí de Mediona no queda clar de quins períodes són els materials, és evident que són del paleozoic però els períodes no queden ben diferenciats.

Els sediments, per tal que poguessin transformar-se en roques, s'havien de compactar i, entre molts altres processos, havien de perdre l'aigua que tenien; lògicament la compactació ho afavoria. Uns altres caràcters que veiem a les roques actuals dels dits períodes, a part de la seva compactació, són que no són poroses i els grans són cimentats, veiem pissarrositats i altres aspectes com els seus colors...; cadascuna d'aquestes característiques s'havia d'adquirir entre el procés de la sedimentació i el moviment orogènic. Hi ha una característica remarcable: la pissarrositat predominant, de la qual tècnicament se'n diu metamorfisme. Aquest fenomen d'alteració de les roques originals, que havien estat sedimentades al mar primigeni, es produeix a les profunditats dels sediments enterrats. Grans pressions i sovint temperatures elevades provoquen les alteracions dels dits sediments enterrats. Tots aquests fenòmens els observem fossilitzats i ens han permès deduir el que s'explica.

Principals relleus i estructures geològiques del Penedès

Entre el temps que durà aquesta orogènesi, anomenada herciniana -es calcula entre els 315 i els 280 milions d'anys, o sigui uns 35 milions d'anys- i els temps de cada període, es produïren els fenòmens de compactació, deshidratació i cimentació (o sigui diagènesi), el metamorfisme, i, a més, els plegaments i falles (trencaments) que en conjunt fan una roca compacta i de les característiques que s'observen als voltants del Penedès. Els trencaments i plegaments dels materials són provocats per les orogènesis, les quals, a més, comporten altres tipus de moviments associats, i difícilment destriables, com assentaments dels terrenys, esllavissades, terratrèmols i fins i tot vulcanisme i magmatisme.

La diferència entre el concepte vulcanisme del magmatisme es troba en el fet que aquest segon terme és més genèric i inclou tots els fenòmens associats amb magmes, tant els que surten a l'exterior (vulcanisme) com els de l'interior (roques intrusives). Els magmes que es formen i refreden a l'interior terrestre són, molts d'ells, coneguts perquè a la llarga poden sortir a l'exterior, tal és el cas dels granits o millor granitoides (perquè no se'n sap la composició exacta de minerals i n'hi ha de diversos tipus).

Els granits apareixen a la nostra zona; concretament a Vallbona hi ha diversos llocs on se'n poden veure (a la carretera de Capellades a Piera). Aquesta acumulació de roca intrusiva es coneix amb el nom de plutó i és un fenomen típic del que s'anomena magmatisme. En concret és una intrusió. Aquesta roca s'intruí juntament amb els moviments de l'orogènesi herciniana; el moment exacte no és clar, pot ser cap a les fases finals.

Els granits i altres roques magmàtiques i volcàniques també les veiem a Martorell i a un extrem del massís del Gaià.

De l'orogènesi de l'era primària en van sorgir uns materials plegats i trencats que formaren muntanyes que, emergides del mar primitiu, es transformaren en terra ferma.

Qualsevol terra ferma té, travessant-la, torrents i rius formats per les pluges, i d'aquesta forma s'inicia un procés de desgast que torna a portar al mar els materials erosionats. Així doncs, un continent erosionant-se anirà fent el seu relleu cada vegada més suau, menys abrupte. Les muntanyes perdran alçada. Així va passar al final del paleozoic. Els relleus que sortien del mar anaven erosionant-se i finalment tot fou continent, però el relleu va continuar gastant-se, amorosint-se i aplanant-se, en unes condicions d'aridesa.

A la resta de Catalunya hi ha zones que ens acaben confirmant els fenòmens citats, tal és el cas d'una "plana" fossilitzada del final d'aquests temps producte de l'erosió del final de l'orogènia herciniana. La plana és al massís del Montseny, dalt del coll Formic: és el pla de la Calma.

Era mesozoica

La segona fase, l'era secundària o mesozoica, comença on acaben els anteriors processos de desgast o erosió de les roques del paleozoic. L'erosió sempre forma materials sedimentaris, en preferència detrítics (també altres materials), els quals es caracteritzen per ser fets de grans. Els exemples comuns de materials detrítics són les graves, les sorres i les argiles. Aquests materials, si el procés erosiu és continuat, s'acumulen: són els sediments.

Els materials del massís primitiu format per l'orogènesi herciniana van erosionar-se i sedimentar-se en un mar no massa profund. De manera que els sediments es van acumular al mar i, com ja hem dit, van provocar desequilibris, sobretot pel poc pes del continent i el major pes dels sediments del mar cada vegada més abundants ­recordem que un es va desgastant i l'altre augmenta; tot funciona a la vegada. Els desequilibris, com s'ha dit, provoquen moviments: per enfonsament, el mar va tornar a envair el continent i es va cobrir d'aigua. El continent que s'havia anat desgastant va esdevenir lentament mar.

En un període important el mar fou tancat o quasi, sense circulació lliure de l'aigua i per tant de l'oxigenació, possiblement com el mar Negre actual. Als mars tancats es fan sediments de color gris o foscos típics ­acumulació de fangs negres­, restes o vestigis dels quals trobem al Garraf, concretament a les Agulles, prop de Begues i de la Morella, i també a l'anomenat bloc del Gaià, a la vessant nord-est de la comarca (serra d'Ancosa). Després el mar es va obrir i es van formar les calcàries habituals de tot el massís del Garraf, i en concret de les muntanyes dels voltants de Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Sitges, que ja es veuen des de les muntanyes de Gelida. També a una part del sistema Prelitoral, el que s'anomena bloc de Bonastre amb el pic conegut del Montmell. La resta de relleus de la serralada Prelitoral com el Montagut (983 m), el Castellar (944 m), el bloc de Font-rubí... són de roques del mesozoic però no tots del cretaci.

El triàsic, juràssic i cretaci

Les roques del període triàsic són gresos vermellosos d'origen continental (Buntsandstein) i ens indiquen el començament de la segona fase. Aquests gresos tan característics, que es coneixen amb el nom comú de pedra d'esmolar, els podem veure al començament del massís a prop de Gavà, especialment a l'ermita de Bruguers, i s'allarguen fins a Martorell, seguint les vessants de muntanya que miren al Llobregat. Quan analitzem els materials continentals hi veiem fossilizats senyals de corrents d'aigua típics de torrents i rius; el color vermell també ens indica que aquests materials estaven en contacte amb l'atmosfera (continuació de les condicions del permià). També els veiem en altres llocs: Martorell i prop de Sant Quintí de Mediona.

Després dels gresos vermellosos, les roques es van fent argiloses i de carbonat càlcic. Aquest canvi ens indica que el mar estava entrant cap al continent.

En alguns llocs al final del triàsic sorgeixen uns materials argilosos amb guixos que ens indiquen un mar d'aigües somes, que s'evaporen amb facilitat. Això ens mostra que el nivell marí anava oscil·lant i canviava la profunditat, ara més profund ara menys; el mar tot d'una entrava dins del continent i tot d'una sortia. El continent i el mar sembla que no coincidien en la situació actual, és a dir, cap a l'oest continent i cap a l'est oceà.

Al juràssic, el mar va quedar tancat i es va produir el material gris característic, ja comentat, que donà les calcàries fètides (fan olor d'àcid sulfhídric o ous podrits quan es trenquen, perquè es van formar per acumulació de matèria orgànica i posterior putrefacció dins de fangs calcaris), típiques al massís del Garraf. A les serres del bloc del Gaià (Ancosa i voltants) els materials són similars. En aquest període trobem pocs fòssils i hi va haver canvis a la roca que fan difícil el seu estudi (el canvi principal és la dolomitització, que és incorporació de magnesi a la roca calcària que fa que canviï a una nova roca, molt similar, anomenada dolomia).

Al cretaci es van sedimentar llots calcaris, de mar poc profunda. Els llots donen posteriorment les calcàries comunes i típiques de tot el Garraf i de part del sistema Prelitoral, concretament als voltants del Montmell. Les calcàries del cretaci ens indiquen un mar d'aigües amb fangs o llots calcaris sense massa corrents, condicions que trobem a la plataforma continental de qualsevol zona marítima. A les serres d'Ancosa pràcticament no n'hi ha, d'aquestes calcàries; la zona era continental, es formaren sòls típics de zones tropicals, amb les laterites i bauxites ­són roques similars­ que es formen en aquests climes.

Resumint els períodes del mesozoic i algunes de les seves característiques, per ajudar a situar-los en el temps:

·Triàsic: De caràcter continental a l'inici i posteriorment marí. Pocs fòssils coneguts aquí a Catalunya. Aparició dels primers fòssils de mamífers i de tortugues. Inici fa 248 M.A. fins 213 M.A.,

 

· Juràssic: Calcàries i dolomies fètides de mar tancat. Pocs fòssils marins: ostràcodes i gasteròpodes. En general aquest període és conegut pel gran creixement dels rèptils (dinosaures). Des de 213 M.A. fins als 144 M.A.

 

· Cretaci: Clarament marí a la costa, a l'interior és continental; calcàries amb fòssils des de microfauna (radiolaris, orbitolines...) a macrofauna amb ammonites, nelemnites, mol·luscs diversos... Els materials continentals són bauxites i similars. Des de 144 M.A. fins als 65 M.A.

Malgrat tot, hi ha en cada període diferents èpoques o moments que van formar diversos estrats amb altres materials dels citats. En resum els sediments ja compactats i cimentats formen les roques calcàries, dolomies i argiles que podem veure a tot el massís i els contraforts. Aquests materials també els trobem als voltants del Montmell i serres d'Ancosa, o sigui a tota la banda nord-oest i oest de la comarca, al que anomenem serralada Prelitoral, que va del Gaià fins a Montserrat, és a dir, als voltants de Sant Martí Sarroca, cap a Pontons, Font-rubí, Mediona, cap a Capellades i Vallbona, per citar poblacions conegudes. La part més al sud on surten aquests materials és a Albinyana. Val la pena remarcar que hi ha dues "illes" d'aquests materials a la plana penedesenca: a Vilobí, al voltant de les guixeres, i als turonets entre Pacs i les Cabanyes.

Aquests materials de gresos vermellosos, argiles, calcàries, dolomies i alguns guixos, els trobem a tot arreu de Catalunya. Els gresos vermellosos els trobem, a més del Garraf, a les muntanyes de Prades, al Montseny... Les calcàries mesozoiques dels Prepirineus, en concret a les serres del Montsec, són espectaculars; també a les serres del Cardó, al sud de Catalunya ...

Era cenozoica

Quan s'acaba aquest període ­eó mesozoic o era secundària­, hi ha un moviment orogènic similar al del paleozoic i degut a les mateixes causes. Dita orogènia, o moviment de formació de muntanyes, afecta molts llocs del món i també Europa: és l'orogènesi alpina. És en aquest moment quan es formen els grans sistemes muntanyosos europeus com els Alps (d'aquí el nom) i, a la península Ibèrica, es formen els sistemes Penibètic, Ibèric, els Pirineus, etc.

Per aixecar l'enorme quantitat de materials de la serralada pirinenca, tot el territori català va sofrir enormes tensions, les quals van provocar que el mar secundari o mesozoic patís una sèrie de transformacions molt importants a més de les oscil·lacions del nivell prèvies als moviments que ja hem vist. Part del fons marí s'aixecà i part es va tornar a enfonsar, de forma lenta però imparable, i això va formar la serralada Prelitoral i la Litoral i la depressió del Penedès (i del Vallès). Aquestes depressions es formaren per falles, fent uns esglaonaments (horts i graben) que a la nostra comarca comencen per les serralades prelitorals, enlairades; pel Penedès, enclotat; segueixen pel massís del Garraf, enlairat; la plana de Vilanova, més baixa, i la part més enclotada és la zona del mar o de plataforma marina.

Els moviments no es feren de cop, s'anaren fent de forma gradual i durant molt de temps. Tots els períodes de temps que van relacionats amb aquests moviments i els materials que els han sofert directament o indirectament són de l'eó cenozoic; duren només 65 milions d'anys.

A Catalunya hi va haver una zona d'aquest mar secundari que va quedar tancada, va evaporar-se i formà finalment acumulacions de sal que s'han explotat o s'exploten comercialment aquí a casa nostra a Cardona, Súria..., i a varis llocs de la península. L'evaporació d'aigua de mar també pot fer precipitar guixos, depenent de les condicions d'evaporació.

Cap al final del terciari quedaven restes marines al Penedès i al Vallès juntament amb la depressió Central i l'Empordà i aquest mar, per regressió, va desaparèixer i quedà el relleu actual. Aquests són els fenòmens que passaven a les nostres comarques a l'era cenozoica (terciari i quaternari).

Les eres terciària i quaternària van durar pocs milions d'anys, des de 65 milions d'anys fins ara, com s'ha dit. Tots els períodes els podem resumir en :

· Paleocè: Només el trobem al que s'anomena el massís del Gaià (serralades d'Ancosa i la Llacuna, als voltants de Pontons); són gresos vermellosos (laterites i bauxites) amb microfauna (miliòlids). En general els fòssils de bivalves són molt abundants en aquest període.

 

· Eocè: Calcàries no massa consolidades, margues i altres materials amb micro i macrofauna (alveolines, orbitolines, nummulites...) i gasteròpodes, bivalves, algues coralines... Gruix d'estrat considerable, potser més de 250 metres. A la serralada costanera no queda definit el pis amb claredat; es creu que no existeix i no es formà. En aquest període s'acumulen molts materials de les muntanyes de Montserrat i la conca evaporítica de Cardona. En aquest període els mamífers comencen un creixement en nombre o radiació molt important.

 

· Oligocè: Per les dades que es tenen, sembla que el període oligocè no es sedimentà a la comarca, però sí més enllà de la Llacuna. Important creixement dels equinoderms.

 

· Miocè: Els materials són variats: conglomerats, margues, guixos i altres amb molts fòssils coralls, ostres, cargols i petxines, i també alguns animals terrestres com el rinoceront ­animals que ens indiquen que al Penedès hi havia clima tropical, i les petxines i els altres fòssils un mar poc profund. Acumulacions importants de dents de tauró a molts llocs del món.

 

· Pliocè: A la nostra zona no en trobem. Aparició a la Terra dels primers fòssils d'elefants, de cavalls i al final de l'espècie humana.

Resumim la història geològica en diversos punts:

1. En algunes zones continua la situació continental del final del cretaci. Pontons, amb les seves bauxites, seria zona continental. Aquest nou període és el paleocè, de materials de color vermellós típics.

 

2. El mar va tornar a inundar la nostra comarca. Els materials que trobem són marins amb els seus fòssils característics de mar poc profunda, se n'acumularen grans quantitats. Cap al final es van iniciar els primers moviments de l'orogènesi alpina, amb tots els futurs moviments que va implicar. Això va passar en el període de l'eocè.

 

3. El nivell del mar era oscil·lant, tant entrava al continent com sortia de la comarca (transgressions i regressions marines). El continent en aquest període terciari el podem situar al sud-est, entre el delta de l'Ebre i el nostre mar actual. Després de la gran sedimentació de materials marins, principalment a les zones interiors de la comarca, de l'eocè, les oscil·lacions del nivell del mar continuaren a l'oligocè i miocè. Alguns autors diuen que alguna oscil·lació del nivell del mar fou tan acusada que l'entrada de la Mediterrània quedà aïllada de l'Atlàntic i el nostre mar quasi quedà assecat.

 

4. A l'oligocè hi va haver rius cabalosos que feren grans acumulacions de sediments al mar interior, cap a la zona de la depressió Central. Fou un aixecament ràpid i tota la comarca fou durant un període molt curt d'influència continental. En aquest moment hi ha els moviments principals de l'orogènia alpina. Es formen falles i trencaments i es fan les estructures en "escales" o blocs tectònics (graben i horts). Aviat les tensions feren que els relleus quedessin similars als actuals, però amb el mar que encara mullava les terres penedesenques. Es va formar la línia de costa similar a l'actual de les nostres comarques que fins aquest moment no havia coincidit amb l'actual ni de forma aproximada.

 

5. Al miocè les planes penedesenca i costanera eren marines. El mar que encara ocupava la plana del Penedès i part de la del Vallès, zones més ensorrades o més baixes, es va retirar de forma lenta fins a la línia actual de costa (regressió). Es van sedimentar els materials marins de les planes de Vilafranca (depressió del Penedès) i Vilanova (depressió del Garraf o de la costa). Es formen les guixeres de Vilobí per assecament d'un zona que sobresurt del fons marí i queda aïllada de la resta del mar. Es formen els esculls coral·lins des de Sant Pau d'Ordal fins a Calafell i Bellvei (pedreres blanques).

 

6. Es van desgastar les roques de tots els períodes que sobresortien del nivell del mar i es van formar molts dels torrents i rius que tenim i ens conformen el paisatge actual, com per exemple l'Anoia i els torrents que porten aigua a l'Anoia, la riera de Vilafranca i la riera de Begues, el Foix i les seves rieres, etc.; procedents del desgast es van dipositar els materials del quaternari que reomplen els llocs més baixos. Els torrents i rieres, un cop formats, també van portar materials al mar, en més o menys quantitat. Hi ha la teoria que part de l'Alt Penedès podria ser un delta del riu Anoia.

 

7. Ara tot pot tornar a començar de nou: enfonsar-se el terreny, ser envaït pel mar, començar la sedimentació de nous materials i tornar a aixecar-se. Passarà, però, no sabem quan.

Les vinyes, el litoral i la costa

Les vinyes del Penedès són cultivades en terrenys amb més o menys argila, sorra i pedres. Aquests material és la pell de tots els anteriors, és del quaternari. Aquest material és el més recent i es produeix per acumulació dels residus per desgast dels anteriors materials. També hi ha materials típics del dit període quaternari, com alguns travertins (roques calcàries lacustres) que s'han format en llacs i fonts. Aquests travertins sempre s'han apreciat per a la construcció, d'aquí el seu interès.

La pell humana és relativament prima, el mateix passa amb els materials quaternaris que són la cobertura que comentem; aquesta és fina i per això de tant en tant entre aquesta primor i el desgast dels torrents i rieres, surten els materials de la base, els d'algun període del terciari.

Els materials de les platges també són del quaternari. La formació de les platges es fa pel desgast de les roques dels promontoris i per aport del rius. S'ha demostrat que la majoria dels grans de sorra de les platges del Garraf provenen del riu Llobregat i de les platges de Castelldefels, mitjançant un transport paral·lel a la costa, derivat del reflux o ressaca i de les onades. Secundàriament vénen del Foix.

La sorra és fina, pel desgast continu de les onades i la ressaca i, naturalment, pel llarg transport que ha sofert des de l'origen fins a la platja actual com a conseqüència dels corrents marins predominants. Els vents predominants a la costa són de llevant (i per tant també la direcció de les onades i les principals tempestes). Les sorres es traslladen des del riu Llobregat fins al Garraf seguint els vents i les onades.

El Garraf és format pel massís del Garraf, com s'ha dit i s'ha estudiat, i per la plana vilanovina d'origen litoral que és moderna, geològicament parlant; és reomplerta de materials principalment miocènics. Els fòssils miocènics ens indiquen que era un mar tropical i poc profund a l'igual que la plana penedesenca, com s'ha comentat.

El fons marí ha estat estudiat per moltes institucions: empreses petrolieres, Institut Jaume Almera, IGME... en diverses campanyes als anys vuitanta. Els materials recollits són molt variats: geofísics (sismologia), mostres de sondejos, estudis topogràfics i batimètrics...

Totes aquestes observacions i tots els estudis ens porten a diverses conclusions :

· Que l'estructura del fons marí segueix els esquemes habituals dels mars: plataforma, talús i plana abissal, en progressió respectiva de profunditat.

 

· Que els materials geològics del nostre fons marí són, predominantment, materials sorrencs (de composició calcària) i del període quaternari a la zona de la plataforma del Garraf.

 

· Que els materials del fons (tall geològic) són similars als del continent, i segueixen una estructura en graben, tal com ja s'ha dit anteriorment.

Unes consideracions finals que podem fer són que la geologia del Penedès i el Garraf és similar en materials, en estructures i fins i tot en clima ­que definien els fòssils de les planes de la costa i els mateixos de les planes penedesenques­, que era tropical, com s'ha dit. Els materials, igualment, ens confirmen aquest origen marí de tota la comarca. Així doncs, el nom de la comarca interior i costanera no és el mateix, però la zona és la mateixa naturalísticament parlant.

Josep Olivella i Jané