D'hostes, pobres i pelegrins
Enguany, quan se celebren els sis-cents anys de la fundació de l'hospital de Vilafranca, és una bona ocasió per parlar dels hospitals de la comarca, no com els entenem avui en tant que centres sanitaris, sinó en la seva accepció de lloc on es practicava l'hospitalitat, on es donava acolliment a malalts, pobres, vianants i pelegrins.
Molts hospitals es van fundar en rutes de peregrinació, com aquest de San Juan de Ortega, al camí de Santiago.
D'hostes, pobres i pelegrins
Enguany, quan se celebren els sis-cents anys de la fundació de l'hospital de Vilafranca, és una bona ocasió per parlar dels hospitals de la comarca, no com els entenem avui en tant que centres sanitaris, sinó en la seva accepció de lloc on es practicava l'hospitalitat, on es donava acolliment a malalts, pobres, vianants i pelegrins.
Els precedents cal buscar-los en les iatreia gregues –unes dependències dels temples dedicats a Esculapi, el déu grec de la medicina, utilitzades com a refugi pels malalts i els invàlids–, certes institucions budistes de l'Índia i especialment les valetudinaria romanes, una mena d'infermeria que tenien totes les cases riques i on vivien, exempts de servei, els esclaus malalts o impedits.
Però el terme hospital, en tant que centre assistencial i de beneficència, va directament lligat a una conducta cristiana, de preocupació per l'estat i el benestar de la gent necessitada.
Hospital deriva del llatí hospes/hospitis (foraster, hoste o viatger) i d'aquest mot deriven l'adjectiu hospitalis, que significa hospitalari, i el mot hospitium, hospitalitat.
Els romans anomenaven cubiculum hospitale a l'habitació dels hostes i hospitalia al conjunt de drets i deures de l'hospitalitat.
Amb el cristianisme apareixen les primeres atencions benèfiques als malalts. El cap dels diaques, Llorenç, va fundar, l'any 258, els primers pauperae gymnasia, uns llocs sufragats per l'Església on s'acollia els malalts, els impedits i els pelegrins i on grans figures del cristianisme passaven part del seu temps atenent-hi els albergats. Al segle IV dC es van fundar els hospitals de Sant Efrèn, a Edesa, amb tres-cents llits per a apestat,s i els de la matrona Fabiola i el senador Panmaquio, a Roma. Se sap que aquest darrer es dedicava en persona a l'atenció dels que utilitzaven el seu hospital.
Quan Constantí va traslladar la seu imperial a Constantinoble, va fer-hi construir un hospital per als pelegrins que anaven a visitar Terra Santa, que es va anomenar xenodoxium o asil d'estrangers. Posteriorment, en aquella ciutat hi va haver fins a trenta-cinc institucions de beneficència, classificades segons la funció que desenvolupaven: les xenodoxium per acollir els estrangers, les pandochaeum, una mena d'hostalatges gratuïts per als caminants; les ptochodochium o hospicis de pobres i pidolaires; els orphanotrophium o orfenats; els gerontoconium o hospicis per a avis malalts i els nosocomium, com es designava genèricament els hospitals.
Ordes religiosos
Durant l'edat mitjana és quan apareixen la majoria d'institucions assistencials i hospitalàries a Europa. Aquestes institucions, que no només acollien els malalts sinó també els pobres, els pelegrins i els mendicants, són fruit de la caritat infosa pel cristianisme, exercida en la majoria dels casos pels ordes religiosos. Els hospitals més freqüents durant aquesta època eren uns hospitals-refugi destinats a allotjar els vianants que travessaven ports de muntanya, recorrien llargues distàncies o feien peregrinació i que, vistes les condicions en què realitzaven el viatge i la llargada del trajecte, no era estrany que emmalaltissin, quan no eren atacats per bandolers o bèsties salvatges. Malauradament, als malalts se'ls oferia una atenció més assistencial que no pas sanitària, donada l'escassetat de mitjans amb què comptaven i les minses pràctiques higièniques i sanitàries de l'època.
L'aparició dels hospitals va anar també lligada a l'apogeu dels ordes monacals. En aquest cas, l'hospital funcionava, juntament amb l'hospici i l'escola, com a part integrant dels monestirs. Amb el temps, dins dels monestirs es van anar diferenciant tres tipus d'hospital: el pauperum, per als pobres, el peregrinorum, per als malalts i pelegrins i l'hospitum, per als hostes. L'hospitalitat monàstica va tenir una especial rellevància a les rutes i centres de peregrinació medievals, sobretot, pel que fa a Espanya, al Camí de Santiago.
Altres centres importants d'acolliment per a viatgers i pelegrins van ser els monestirs de Sant Bernat d'Aosta i de Menthon, als Alps, i Santo Domingo de la Calzada, a La Rioja. També sota les directrius de l'Església, es van fundar hospitals a altres indrets independents com ara l'Hôtel Dieu a París, construït sota la direcció de St. Landry, bisbe de París del 650 al 656.
Durant les croades, la missió primordial dels ordes religiosos va ser la cura dels ferits i dels malalts, de manera que van construir gran nombre d'hospitals, especialment a la zona de la Mediterrània. Alguns ordes religiosos van compaginar, fins i tot, l'alberg amb la defensa dels pelegrins.
El més famós d'aquests va ser l'orde dels Cavallers de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
Els monestirs van ser centres importants d'acolliment de pobres i pelegrins.
Fundat al 1048 a partir de la comunitat de monjos que, dirigida per Gerard d'Amalfi, s'ocupava dels pelegrins malalts que visitaven els llocs sants, cap a mitjans del segle XII es transformà en orde militar davant de la necessitat de protegir els pelegrins a Terra Santa, donar suport a l'acció dels croats i defensar les seves propietats. Els hospitalers, obligats als tres vots de castedat, pobresa i obediència, s'establiren a Jerusalem fins que, caiguda la ciutat al 1187, passaren a Sant Joan d'Acre i més tard a Rodes al 1291. A partir de la primera donació efectuada a l'Hospital en terres catalanes –un mas del terme del castell de Sarroca–, l'orde es va estendre per tot Catalunya i altres regnes hispànics, fins que s'extingí al 1851.
Hi va haver altres ordes religiosos que van adoptar un caràcter específicament hospitalari, com l'orde de Sant Antoni, creat al 1095 pel noble Gastó da Motta, que s'ocupava específicament dels pacients que patien el "foc de Sant Antoni", una malaltia estesa durant l'edat mitjana que es desenvolupava en consumir, amb el pa de sègol, un paràsit que produïa en el pacient una sensació de coïssor i rampes que podien derivar en la mort. Altres ordes eminentment hospitalaris van ser el de l'Esperit Sant, fundat el 1198 per Guiu de Montpellier; el de Sant Llàtzer de Jerusalem, que es dedicava a l'atenció dels llebrosos; i, més tard, el de Sant Joan de Déu, fundat per Juan Cidade, conegut com Sant Joan de Déu, el 1539.
Els hospitals medievals, que solien tenir capella i cementiris propis, reunien una sèrie de característiques comunes: estaven molt dispersos tant pel camp com per la ciutat, acostumaven a ser petits –no passaven gairebé mai de deu llits– i comptaven amb escassos mitjans per tirar endavant, la qual cosa repercutia, òbviament, en la qualitat de les atencions que podien oferir.
Amb tot, als malalts o albergats se'ls donava –o se'ls intentava donar– pa i vi –dos dels pilars bàsics de l'alimentació medieval–, carn, peix, ous i formatge, així com verdures i llegums.
Els hospitals medievals subsistien gràcies a les almoines dels particulars i molt especialment als llegats que els deixaven en testament la gent que veia en aquest acte altruista la manera més directa d'arribar a Déu.
Cap al segle XI-XII apareix la figura de l'hospitaler, que seria en un principi la persona encarregada d'administrar els béns de l'hospital i de fer complir les darreres voluntats dels qui els havien llegat. Més endavant aquesta tasca la desenvolupà l'administrador, deixant l'hospitaler a càrrec de la intendència de l'hospital. Cal destacar la feina de les dides, que s'ocupaven de la lactància dels orfes i dels nens abandonats. De vegades, la dida se'ls emportava a casa on els alimentava i cuidava per retornar-los a l'hospital quan arribaven als tres anys.
Una forma peculiar d'hospital medieval, molt abundant a tot Europa, eren les leproseries o cases de Sant Llàtzer; al segle XIII n'hi havia unes 20.000 a tot Europa. En aquestes cases o hospitals es mantenia aïllats els malalts de lepra, una malaltia que als Països Catalans va arribar a ser endèmica, que subsistien gràcies a la caritat pública.
De cara a optimitzar recursos i centralitzar els serveis hospitalaris, durant el segle XV s'intentà reunificar els diferents hospitals de les ciutats en un de sol. A Barcelona, el Consell de Cent de 1401 fusionà els diferents hospitals –d'en Colom, d'en Vilar, de Sant Macià, d'en Pere Desvilar, de Santa Marta i d'en Marcús– en un de sol que decidiren que s'anomenés Hospital General de la Santa Creu. També sorgiren els primers hospitals militars i psiquiàtrics. L'Hospital dels Folls de València, fundat al 1409, fou el primer d'Europa en aquesta especialitat.
Al segle XVI, l'assistència als pobres se secularitzà i sorgiren fundacions hospitalàries, promogudes per reis, nobles i mecenes, que prengueren un caràcter més sanitari. També l'arquitectura hospitalària buscava el que s'entenia aleshores com a valors sanitaris: ventilació, airejament i espais naturals. Sorgí d'aquesta manera una tipologia específica per a aquest tipus d'instal·lacions: la planta en creu, una tipologia que nasqué a Florència, a l'edifici de Santa Maria Nuova construït al 1334. El primer hospital que adoptà aquesta planta fou l'Hospital de la Santa Creu de Toledo, realitzat el 1504. L'Hospital General de València (1512) va ser el primer dels Països Catalans d'adoptar-la.
Cap a l'atenció sanitària
També durant el segle XVI aparegueren, pel que fa als hospitals, les figures de l'apotecari o especier, encarregat de preparar els medicaments per administrar als malalts, i la figura de l'infermer i/o el metge, que desenvolupaven funcions assistencials, cosa que vol dir que es passava d'una actitud passiva, de simple acolliment dels malalts, a una actitud més activa d'aplicar cures i remeis, més en la línia de l'atenció sanitària i assistencial moderna.
Els hospitals continuaren en la línia benèfico-assistencial fins al segle XVIII, en què es produí, a partir de les "Instrucciones dictades per Felip V, la reorganització administrativa i militar hospitalària i dels hospitals especialitzats.
La responsabilitat sanitària la començaren a assumir les autoritats civils i a partir d'aleshores, el concepte d'hospital començà a evolucionar. Es deixà de banda la funció d'asil de mendicants, avis i nens, per adoptar la funció exclusivament sanitària. Paral·lelament, es començaren a construir hospicis per als nens abandonats, cases de caritat per als mendicants i asils per als avis sense família i que no es podien valer per si mateixos
Els avenços de la higiene pública, que assolí un reconeixement científic, el desenvolupament de la clínica mèdica i quirúrgica i l'aparició de les diverses especialitzacions feren aparèixer les grans construccions hospitalàries modernes que han permès la socialització de l'assistència sanitària.
Durant molts segles, però, el terme hospital, a l'igual que hospici, han anat indefectiblement lligats al terme pobresa. D'aquí que mentre no va perdre aquest significat pejoratiu, els petits hospitals dedicats a l'atenció sanitària s'anomenaven clíniques, i els grans hospitals, residències sanitàries
|
