La riquesa tipològica de la cabana o barraca
Saber aprendre a valorar els nostres monuments, a apreciar què representen –de lligam amb el passat–, és una tasca que pretenem en aquest escrit. I de l'arquitectura del passat no hem d'oblidar les construccions que trobem al camp, que són les que donen el caràcter al territori i a les poblacions.
Barraca amb portal de llinda plana amb arc de descàrrega (la Bisbal del Penedès).
"Propaguem aquest sa casticisme, obert a totes les influències, estudiant l'arquitectura del nostre país, viatjant per ciutats, pobles i camps, analitzant, dibuixant els vells edificis de tots els temps, no només els monumentals i més rics, sinó també, i potser amb preferència, els modestos que constitueixen aquesta arquitectura quotidiana, popular i anònima, i hom s'adona millor de l'esperit constructiu de la nostra raça."
De l'article "Mientras labran los sillares"
Leopoldo Torres Balbás
1918
L'admiració per l'arquitectura popular ve per la racionalitat de les formes i de la seva construcció, l'adequació al context, l'escala humana, la bona orientació, l'absència de motius decoratius superflus, la flexibilitat de juxtaposició de cossos, una tècnica constructiva senzilla i fàcilment repetible, una forma exterior com a resultat de l'interior, etc. Els arquitectes pioners del Moviment Modern a Catalunya ja valoraven aquesta arquitectura: "Sense estil, sense preocupacions decoratives d'escola i practicada per gents que no ha tingut cap mestre més que la tradició 'constructiva', l'arquitectura popular mediterrània posseeix unes constants que es repeteixen al llarg de tots els països mediterranis" (extret d'A.C., n. 18, Barcelona, 1935)
Repassant la variada arquitectura rural, ens adonarem d'aquestes constants de què parlàvem, del saber valorar cada material per al seu ús més apropiat i de com les tècniques anònimes ens han arribat fins avui, com en el cas de les cabanes. Acabem de veure una cabana que s'ha construït recentment al terme de Santa Oliva, el fet ens anima perquè trenca la tendència al desús d'aquestes construccions i ben segur que indica un canvi de valors, en un moment en què ha augmentat l'interès cap a l'arquitectura popular.
La cabana
És una construcció característica que es trobava a les finques més allunyades del poble, donava cobert al pagès i a la mula a l'hora del descans del migdia i de les inclemències climatològiques. Quan es trobaven als caps de terme, arribaven a fer-hi vida durant els dies de conreu del camp.
La forma i la dimensions de la cabana anaven en funció del seu ús, de si aixoplugava una mula o un parell, de si era una cabana en zona de vinya, en zona de cereal, de bosc, etc. Hem vist la cabana més petita a la zona de Guissona, a l'est de la zona de Sant Pere dels Pastors, amb unes dimensions aproximades de 2 x 0,70 m i amb una porta de 0,5 x 0,7 m. Quan l'indret és tan petit que amb prou feines hi cap un home, és un aixopluc, i es troba situat en un marge. De grans dimensions n'hem vist a la Floresta (les Garrigues), on hi havia en el fons una zona per al treballador i després un espai apte per la mula i el carro. Recentment Assumpció Vilaseca ha dibuixat els plànols d'una cabana a Aitona anomenada mas Llaurador, sota una era i amb unes dimensions excepcionals: 19 m de fons per 10,40 m d'amplada i 5,6 m d'alçada.
En funció de l'ús de la cabana, estarà tancada amb porta, quan s'hi guarden estris; sense porta o amb l'arc vist, ni cap massís per davant, mostrant l'arc com treballa. Les cabanes que estan tancades, ho estan amb llinda de pedra, amb una biga de fusta, amb arc de descàrrega damunt la porta o amb arc adovellat. En gairebé totes les cabanes es troben dos espais foradats al mur, on es guarden el càntir i el menjar del pagès amb la carmanyola i la bóta. En algunes, per evitar que alguns animals hi posin el nas, es penja a la volta amb un cordill.
La base constructiva és la pedra i l'aprofitament de les seves formes, característiques i propietats. La col·locació era en sec, amb diferents variants. En indrets on no havia pedra es feien cabanes de terra, amb tàpia.
Les diferents tipologies de cabanes es basen en els esquelets estructurals que trobem. La base és la pedra que es neteja del camp de conreu. L'arquitectura de la cabana –com la del marge– és una arquitectura on la lògica estructural defineix la forma, amb un material que treballa a compressió. Aquesta classificació es basa, doncs, en l'estructura i no té en compte altres paràmetres com l'escala, la situació, l'orientació...
a) Volta de mig punt. La volta comença a partir de quatre filades sobre el nivell de terra, amb una amplada de 3 a 4,5 m, per evitar que les empentes obrin la paret. Damunt la volta la coberta s'acaba amb terra i lliris silvestres, que donen compacitat i pes a la volta i càrrega, perquè pugui treballar la pedra per al que està preparada: a compressió. La façana és un pla que es col·loca generalment davant la volta. És la volta més habitual a la Segarra. En alguns casos la volta és parabòlica, la forma té l'avantatge que augmenta l'alçada interior.
b) La coberta de llosa. Uns arcs de pedra torals s'aixequen dels murs per suportar unes lloses, que cobriran l'espai. Aquesta solució estalvia l'encofrat de la volta que era amb taulons de fusta o bé amb terra, que després es buidava i se situava als costats laterals per fer de contrafort, amb l'espai per a la mula –al fons– i la zona del pagès –prop de la porta, controlant l'animal. Entre els dos espais hi ha una paret, que no és habitual en aquest tipus de cabanes.
c) Les pletes. Són les cabanes on es resguardava el bestiar. És la mateixa tècnica constructiva adaptada a unes diferents necessitats: més superfície i un espai tancat, amb una part coberta i una altra descoberta –per quan no es surt a pasturar. Les pletes tenen una sèrie de voltes paral·leles, que es comuniquen entre si, on hi ha una volta reservada per al pastor. En molts pobles encara són de propietat comunal.
d) Les cabanes als marges. Quan el desnivell és alt entre els dos camps aplanats pot haver-hi una cabana amb volta dins el marge. Quan aquestes edificacions s'arreceren als marges, queden completament integrades amb la natura, tant que no es nota la construcció –sobretot a la primavera, en què es confon la coberta amb el terra–, si no és solament per la part davantera.
e) La cabana en turons. És una solució intermèdia a les anteriors, ja que es troba embotida en un monticle, de manera que és una solució molt sòlida per la rigidesa dels murs i arraconada del camp de conreu. És amb volta i parets i coberta es converteix en una unitat que fa que sigui una construcció que queda ubicada tan discretament que passa desapercebuda al camp.
Barraca bessona de les Planes (la Bisbal del Penedès).
f) Coberta de cinglera. En zones en què la natura sembla que vol acollir a l'home, els pagesos aprofiten les característiques naturals, adaptant-les a les necessitats pròpies. També es coneix com a balma murada. El pagès aprofitava el buit que hi havia sota la roca, tancant amb paret el que faltava per convertir-ho en una cabana.
g) La cabana circular o quadrada. Aquest tipus de construcció es basa en la cobrició en falsa cúpula, amb la col·locació de manera circular de lloses horitzontals, i en cada cercle concèntric es va reduint progressivament respecte les anteriors fins arribar a tancar la cúpula, sense utilitzar encofrat o bastida.
Aquest tipus de cabana circular abunda a Manresa, a Solsona, cap a les zones de Montblanc, a Santa Coloma de Queralt, al Penedès i als litorals, com Cadaqués i Tarragona. En aquesta cabana o "barraca" no hi cap l'animal. Per això podem trobar casos en què n'hi hagi dues d'adossades per quan fa falta. És la cabana de les zones de vinya o de l'olivera. També s'anomena "fresquera", perquè passa l'aire entre les lloses. Les pedres són de petites dimensions, bastant arrodonides o en lloses, que aprofiten la brisa marina que refresca la migdiada. El càntir hi té sempre un lloc preparat –el cucó. El càntir és del tipus de ceràmica aspra, per tant plora una mica d'aigua, fet que manté fresca la ceràmica i conseqüentment l'aigua que conté.
h) Cabana de tàpia. Una altra cabana de tipologia diferent pertany a la zona de Sant Martí de Maldà, on són fetes de tàpia i cobriment amb embigat de fusta. La causa és que és un territori en què no abunda la pedra.
Conclusió
La base està en l'element primordial del camp de conreu en què s'ubica: la pedra. En funció del tipus d'aquesta tindrà una tipologia concreta.
Quan són carreus escairats i de grans dimensions hi ha la volta de mig punt.
Si a la zona hi ha grans lloses, apareix l'arc toral i la coberta enllosada.
Si hi ha cingleres, apareixeran balmes.
Si les lloses són de petita dimensió es construeix en falsa cúpula.
Si no abunda la pedra apareix la cabana de tàpia.
Una altra diferència que acabem de citar és que mentre que a les comarques d'interior la cabana és amb murs massissos, per resguardar-se de l'exterior –tant a l'hivern com a l'estiu–, a les zones més costeres les parets són poc estanques i per això, en estar menys trabades, cauen amb més facilitat.
Si Joan Rubió i Bellver aixequés el cap, ben segur estaria content. El seu primerenc article "Construccions de pedra en sec", aparegut a l'Anuari d'Arquitectes, Barcelona, 1914, fou una novetat en el seu temps i una llavor que ha fet molts fruits. Aquest any passat s'han començat a publicar abundants treballs sobre aquesta arquitectura tant a la revista del Col·legi d'Arquitectes Tècnics de Tarragona com a la de Lleida (BIC), a la revista Pedra Seca, monografies locals, etc. Sens dubte hi ha presa de consciència per la societat civil cap unes construccions que qualifiquen el territori, que amb un mínim manteniment es poden conservar i en canvi si s'arriben a enderrocar, ja és massa costós refer-les.
L'enginy de l'home hi és present en l'aprofitament dels materials que té a l'abast, amb una tècnica lligada al material, amb unes mesures lligades a les necessitats. A més la textura que té fa que es llegeixi igual que un marge, que la mateixa natura, i en alguns casos hi està tan ben integrat que passa completament desapercebut.
Davant d'aquestes reflexions i altres, qui no s'atreveix a pensar que són una veritable obra d'art?
Josep Mora
|
