El rei dels instruments
Després de molts anys en què els orgues han estat considerats andròmines inservibles i nius de corcs, que s'acabaven fent malbé víctimes de la desídia i l'abandonament o s'ignoraven amb el convenciment que eren irrecuperables, des de fa un temps l'orgue està recobrant el prestigi perdut.
L'orgue de la Bisbal.
CONCEPTES CLAU
L'orgue el va inventar el grec Ctesibi, l'any 270 aC, i ja comptava amb tot el que defineix un orgue modern: les fileres de tubs sonors, un secret per emmagatzemar el vent, manxa mecànica i teclat per conduir el vent.
La seva introducció a l'església, a partir del segle XIII, impulsà la construcció de molts instruments, cada vegada més grans, proporcionats al volum dels temples, i que comencés un procés d'evolució imparable.
Associacions com Amics de l'Orgue i institucions culturals han fet possible la restauració de molts orgues que havien estat abandonats o en estat deplorable.
Fa un cert temps que s'ha reconsiderat la importància de l'orgue com a patrimoni artístic de l'Església –és a les esglésies i catedrals on es troben la immensa majoria dels orgues que han perdurat fins avui–, amb el mateix valor que pot tenir un retaule o el mateix edifici religiós. Aquesta nova visió de l'orgue com a obra d'art ha possibilitat que s'estiguin restaurant molts orgues que durant dècades han estat abandonats de la mà de Déu, mai més ben dit.
Una tasca de recuperació que han iniciat moltes vegades persones laiques o externes a l'Església, associacions com ara Amics de l'Orgue o institucions culturals, i que ha possibilitat el ressorgiment d'un ofici, el d'orguener, que es va veure amenaçat d'extinció.
L'orgueneria és avui un ofici a l'alça, amb una demanda en augment d'orgues nous –molts, ara sí, civils– i d'encàrrecs de restauració, però encara és lluny de situar-se als nivells que estava a finals del segle XVIII, amb centenars de tallers d'orgueners dispersos per tot el territori. Una florida que es va veure estroncada amb la desamortització que afectà els béns de l'Església (l'any 1835) i la conseqüent manca de recursos que impedí l'encàrrec de nous instruments, però també la conservació i manteniment dels existents.
A principis del segle XX, d'orgueners importants només n'hi havia al País Basc, Madrid i Catalunya, una professió que es veié de nou dràsticament reduïda a conseqüència de la Guerra Civil espanyola i les penúries econòmiques de la postguerra. Va sorgir aleshores Organería Española, S.A., que es va dedicar a construir nous instruments per reposar urgentment els que es van destruir durant la guerra, o a restaurar-ne d'històrics, sense gaire encert caldria dir, espoliant-los moltes vegades dels seus trets originals i prescindint de la seva mecànica original.
Amb la fundació del taller de Gabriel Blancafort l'any 1968 i l'arribada de grans professionals provinents d'Europa, l'orgueneria catalana inicia un període de ressorgiment que es concreta en el retorn a la construcció d'orgues mecànics, amb tubs d'estany i criteris europeus.
La figura de l'organista
Però hi ha altres problemes que afecten l'entorn de l'orgue, el principal el que pertoca a la figura de l'organista. A diferència d'altres països d'Europa, on cada parròquia compta amb el seu propi organista, amb un sou fix i protegit per la seguretat social, a l'Estat espanyol el minso protagonisme de la música dins l'església fa que els organistes professionals no tinguin un futur gaire encoratjador en la vessant litúrgica, una de les tres sortides professionals després dels dotze anys d'estudis (les altres són l'ensenyament musical de l'orgue i la carrera concertística). En aquest sentit, un dels objectius de l'Associació Catalana de l'Orgue és recuperar la figura de l'organista professional. Que cada catedral i església important tingui el seu organista en nòmina, que sigui capaç de tocar no només en la litúrgia, sinó d'animar musicalment el mateix centre i la seva ciutat.
Manca d'instruments
El segon és la manca d'instruments en bon estat per tocar. Els organistes es lamenten que quan se li suggereix al rector que caldria afinar o fer una repassada general a l'orgue, perquè ja li toca, perquè no sona bé o té alguna peça defectuosa, la primera resposta que obtenen és que no hi ha prou diners. "Per als capellans l'orgue és l'últim", diu el jove organista vilafranquí Jonatan Carbó, "primer són els bancs, després les campanes, el retaule... no veuen clar restaurar un orgue vell ple de corcs; s'estimen més comprar un orgue electrònic i anar fent. Que tampoc no és barat i té una vida limitada. En canvi, un orgue de tubs, ben mantingut, et dura segles".
I és que, en tant que obra d'enginyeria, un orgue necessita un manteniment anual. Si s'hagués pensat d'aquesta manera durant el Renaixement i el Barroc, quins dels orgues que avui anomenem històrics s'hagués conservat? "Hi ha molts orgues que estan malament perquè s'han deixat", reconeix Carbó. Un orgue s'ha d'afinar un parell de vegades l'any, netejar-lo, vigilar que no hi hagi corc i, sobretot, tocar-lo. I és important que l'orgue estigui en bones mans, que el toqui algú que en sàpiga i fins fa poc no hi ha hagut massa formació.
No és cap crítica, al contrari. Prou bé que ho han fet –i encara ho fan– els aficionats que a manca d'organistes professionals, s'han esforçat per acompanyar el cant durant la missa. Gent inquieta que a partir del coneixement d'algun instrument, generalment piano, s'han preocupat d'estudiar orgue al costat d'organistes professionals. I sempre tocant de forma altruista, sense percebre cap compensació econòmica a canvi.
Més centres de formació
Si cada vegada hi ha més organistes professionals és perquè ha augmentat el nombre de centres on s'imparteixen estudis d'orgue. Fins fa poc, només s'impartien als Conservatoris del Liceu i Municipal de Barcelona. Ara se'n fan als Conservatoris de Tarragona, Girona, Lleida i Terrassa. I també en algunes escoles de música, generalment de poblacions on hi ha algun orgue important. Aquest seria el cas del Vendrell, on es fan classes d'orgue des de fa dos anys. El Jonatan Carbó que n'és el professor, té actualment cinc alumnes, "un bon nombre, perquè al Conservatori de Barcelona érem dotze i al Liceu només són sis o set".
Carbó assegura que no és més complicat tocar l'orgue que un altre instrument, sinó que la dificultat més important a l'hora d'estudiar-lo és la poca disponibilitat d'instruments. "Un nen de 14 anys no pot demanar que li comprin un orgue que val 37.000 euros. Pots anar a practicar a una església, però potser al teu poble no hi ha orgue o està en mal estat, o el capellà no vol que el toquis."
Carbó creu que tot això obeeix a una manca de cultura musical, "a Europa l'orgue té una importància que no té aquí". I això queda palès en l'estat lamentable en què es troben orgues com el del Palau de la Música, que fa temps que no sona. O que al mateix Auditori Nacional no n'hi hagi cap. "Els grans directors d'orquestra s'han queixat quan han vingut a tocar aquí" –explica Carbó– "jo he vist obres molt importants al Palau de la Música tocades amb un orgue electrònic i per un pianista. I és una llàstima."
Sortosament, el panorama musical pel que fa a l'orgue sembla que, tot i que lentament, està canviant. Per Jonatan Carbó el més important és anar creant escola "i això ho he après donant classes al Vendrell. Encara que els alumnes no s'hi dediquin després, és important que dintre de les escoles de música l'orgue sigui un instrument més". D'aquesta manera es va generant una cultura musical sobre l'orgue. Hom sap si està afinat o no, si l'organista el toca bé i se sent atret per la vessant concertística de l'orgue. Cada vegada les corals demanen més l'acompanyament d'un orgue de tubs i els cicles de música d'orgue guanyen cada dia més espectadors. Un interès que, de retruc, repercutirà positivament en molts orgues que necessiten urgentment una reparació a fons, perquè entitats bancàries o empreses solvents es veuran més predisposades a aquest mecenatge. I és que l'orgue, tot i ser un instrument apassionant, encara no apassiona d'igual manera a tothom.
|
Als seus 27 anys, el vilafranquí Jonatan Carbó és el primer organista professional del Penedès. En acabar piano, va començar a estudiar orgue amb la professora Maria Nacy al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on va obtenir el títol professional d'orgue i el premi d'honor de grau mitjà. Ha ampliat la seva formació amb els professors Michael Radulescu, Daniel Roth i Andreas Schroeder. Ha participat en diversos cicles de concerts d'orgue i ha enregistrat per a Catalunya Música. Col·labora assíduament amb formacions instrumentals i vocals i és professor d'orgue a l'Escola de Música Pau Casals del Vendrell.
|
|
