9. LES ERES

Can Ros

A través de la història, qualsevol civilització, per tal de desenvolupar-se, ha necessitat una font estable i abundosa d'aliments. Moltes de les grans cultures han estat estretament lligades a alguna que altra varietat de cereals, com per exemple: a l'Àsia ha estat l'arròs, a Centre i Sud-amèrica el moresc, el mill en una bona part de l'Àfrica Sud-sahariana i a la Mediterrània i l'Orient Mitjà ha estat el blat.

El blat es creu que ja 9 mil anys abans de la nostra era, entre el riu Èufrates i el Tigris, en el que seria l'antiga Mesopotàmia, es va començar a conrear, recol.lectar i menjar. Aparentment aquest insignificant esdeveniment va ésser el bressol del que som ara, perquè va provocar el naixement de l'agricultura, el sedentarisme i la conseqüent evolució de l'home.

Des que el blat se sembra fins que el degustem a la taula, requereix un llarg i laboriós procés que, avui dia, la mecanització ha alleugerit; però que no fa gaires dècades requeria una considerable mà d'obra i hores de feina.

A meitats de juny, quan les espigues dels sembrats es tornen daurades, és el senyal de començar la sega. Ens explicava Sebastià Figueras, pagès de les Masuques, que abans d'aparèixer les recol.lectores mecàniques es tallava cereal amb la falç, més posteriorment es va fer servir la dalla. Quan s'acabava la tasca de segar, s'aplegava i es feien feixos que s'anomenaven garbes, que s'ajuntaven en piles de dotze que es deien garberes, per tal de repartir més fàcilment les parts que li corresponien a l'amo. Al mateix temps les garbes es col.locaven de tal manera que si plovia l'aigua no entrés en contacte amb el gra per tal d'evitar que es grillés.

Després es transportava tot el cereal amb el carro cap a les eres. De bon matí començava la feina de batre que és l'operació de separar el gra de la palla, es desfeien i s'estenien les garbes per tota la superfície de l'era; i un animal que estirava una curra (és una mola que té la forma d'un con truncat) anava fent passades circulars, per tal que el gra caigués de l'espiga per pressió. Aleshores es treia la palla amb la forca clara (dues pues) i quedava solament el boll i el gra, que s'apilaven amb una espècie de pala que es deia tiràs.

A les tardes de juliol i agost acostuma a bufar el llebeig, que és un vent continu tant en intensitat com en direcció, el qual s'aprofitava per a fer la neteja del gra. S'aixecava el gra per ventar-lo amb la forca espessa (de quatre a cinc pues) per tal que l'aire s'emportés el boll. L'operació final era passar-lo per un sedàs que s'anomenava garbella per tal d'eliminar les últimes brosses. Ja net, s'apilava i amb la mesura dels quartans s'omplien els sacs. La palla es portava a la pallissa i amb la que no hi cabia, normalment al costat de l'era, es feia el paller, el boll també s'aplegava per fer el jaç dels animals, i d'aquí s'obtenia la corralada que es feia servir d'adob.

Als anys 50 i 60, la introducció paulatina de la maquinària agrícola va comportar un gran canvi en el món rural, ja que va transformar radicalment el model tradicional de l'agricultura. El sector dels cereals va ésser el primer que va experimentar aquesta tecnificació però que el mateix temps també va portar nous reptes a la pagesia, com és l'especialització, la intensificació i les noves tècniques en els conreus. Aviat, també les eres, que durant tants segles havien estat el lloc on el pagès obtenia la recompensa de la seva sacrificada feina, varen quedar relegades en el més absolut desús.

Recorregut

 

Les eres són unes senzilles construccions que quasi passen desapercebudes en l'entorn. Són superfícies planes i de forma circular amb laterals margenats; alguna, en la seva part superior, està enrajolada i acostumen a estar en les proximitats d'alguna masia o d'un poble. Molts cops, la seva privilegiada ubicació fa que siguin excel.lents guaites per observar el paisatge. Can Ros és un immens casalot en un estat avançat de ruïna, però des de la seva era podem admirar una de les millors vistes del Penedès, en direcció cap a l'Anoia i Montserrat.

Aquest recorregut comença a la Torre-ramona, que es troba a la carretera de Sant Sadurní a Gelida. Al cap d'uns 400 metres, en direcció a Gelida, trobarem un trencall que girarem a la dreta. Passarem per una casa enrunada de can Pinya i aviat la pista començarà a guanyar ràpidament força desnivell fins a trobar una ampla pista que deixarem a la nostra dreta.

Anirem pujant per la pista en bon estat fins a una casa de colònies en construcció. Passada aquesta, la pista es torna a redreçar fins que es decanta a la dreta i ens portarà a can Ros. Des d'aquest casalot, seguirem el camí principal que va planejant entre vinyes fins passar pel costat de la masia de can Vidal fins arribar a la carretera dels casots.

Continuarem a la dreta, per la carretera que devalla al barri dels Casots. Passada l'última casa, surt una carretera estreta que baixa sobtadament fins al torrent de Subirats. Tornarem a remuntar una pujada fins al castell de Subirats i el santuari de la Font Santa, que és un interessant conjunt del segle X que val la pena aturar-se a visitar. Des de la zona d'aparcament, continuarem per una pista a la dreta, fins a trobar el camí que hem fet servir de pujada i que agafarem per tornar al nostre punt de partida.

MUNICIPI	Subirats
DISTÀNCIA	Aproximadament 8,500 km
DIFICULTAT	Mitjana
HORARI	2 h en bicicleta de tot terreny
CARTOGRAFIA	Institut Cartogràfic de Catalunya. Alt Penedès 1:50.000.