24. La desamortització

La plana d'Ancosa

Casa d'Ancosa.

Una bona part del segle XIX va estar marcada per una gran conflictivitat que va ocasionar molts trasbalsos i canvis en tots els àmbits de la societat, potser un dels trets peculiars de tot aquest sotrac van ser les desamortitzacions, ja que van repercutir de ple en àrees tan bàsiques com l'urbanisme i l'economia. Què és la desamortització? És un acte jurídic que torna la condició de béns lliures als béns amortitzats o de mà morta, és a dir, aquells que pertanyien a institucions i corporacions i que per prescripció legal, no podien ser venuts. Per extensió, el terme també designa el procés de convertir en propietat privada els patrimonis eclesiàstics i comunals afectats per tal mesura.

Des de sempre l'economia s'ha regit per una complexa dinàmica que va més enllà del sentit comú, de l'oferta i la demanda. Als segles XVIII i XIX, trobem que el creixement econòmic estava ofegat per un llaç que feia temps que s'arrossegava com era la falta de sòl agrícola i urbanitzable, amb la conseqüent especulació i encariment de la terra. Tota aquesta situació era donada perquè una enorme part del territori estava fora del mercat lliure, ja que aquesta propietat era de les mans mortes que eren les institucions de poder com l'Església, la noblesa, les organitzacions de beneficència i ensenyament, els ordes militars i la mateixa Corona, les quals durant segles van acumular un dilatat patrimoni. Llavors, per tal d'adreçar aquesta situació, es va implantar la desamortització, la seva aplicació no va ser fàcil i va tenir els seus alts i baixos depenent de les giragonses polítiques d'aquella complicada època.

La primera desamortització es va iniciar amb motiu de l'expulsió dels jesuïtes i la posterior venda de les seves propietats (1767). Més endavant, a finals del segle XVIII, es va realitzar l'anomenada de Godoy (1798-1808) poc coneguda documentalment en el seu abast. L'any 1820, la desamortització tornà a rebre una forta embranzida, durant el Trienni Liberal. Però la més coneguda de totes per la seva envergadura va ser la de Mendizábal (1836-1844). La darrera va ser la del ministre d'Hisenda Pascual Madoz (1855-1868) que també va tenir una important incidència.

Les desamortitzacions sens dubte van ajudar a un desenvolupament urbanístic en les viles i ciutats, com també van contribuir a un augment de terres de cultiu, que va empènyer el món agrari a la mercantilització dels fruits. Però tota aquesta millora econòmica no va estar exempta de conflictes, ja que la privatització del patrimoni públic i rústic va comportar una retallada dels drets tradicionals dels veïns. En aquest època, quasi la major part de les propietats comunals va passar a mans privades, exceptuant les altes pastures de les valls pirinenques que van conservar els seus drets comunals per diferents raons; una perquè el seu aprofitament en conjunt era una estratègia de subsistència que beneficiava a tots, tant a les cases riques com a les pobres, i l'altra és que la seva curta utilització per qüestions climàtiques i la llarga llista de servituds veïnals va dissuadir rls possibles compradors.

A la plana d'Ancosa es van establir els monjos del Cister durant setze anys (1153-1166 ), abans de desplaçar-se definitivament al monestir de Santes Creus. En aquest indret van bastir inicialment un monestir, que quedà més tard relegat a una granja. Aquesta finca i altres propietats religioses van passar pel sedàs de la desamortització. Va ser subhastada el 5 de juny de 1821, al jutjat de Vilafranca, i comprada per Pau Terrada i Torre, en representació d'altres tres persones més, per la quantitat de 18.000 rals de l'època. Però cap als tombants de 1853, els nous propietaris van entrar en conflicte amb els veïns de la Llacuna en negar-los els drets que havien adquirit a partir de la concòrdia feta entre Berenguer Arnau III de Cervelló i l'abat de Santes Creus l'any 1473; per la qual els permetia al poble treure llenya (solament brancatge, no podien tallar arbres) i pasturar-hi els ramats de bestiar de sol a sol. Tot aquest enrenou va portar un llarg plet en el quali va intervenir una rècula d'organismes com l'Ajuntament, el Jutjat de Primera Instància d'Igualada, el governador civil i la Comisión Principal de Venta de Bienes Nacionales de la Provincia de Barcelona fins que l'Administración Económica de la Provincia dictaminà a favor dels nous propietaris, els alliberà d'aquesta càrrega i els concedí de fer la taxació econòmica de la servitud d'Ancosa. Així es van acabar vint-i-cinc anys de lluita durant els quals l'espessa burocràcia va diluir els drets de tot un poble en benefici d'una minoria.escapolir.

Recorregut

 

Per realitzar aquest itinerari ens haurem de desplaçar al llogaret de la Torrebusqueta, que dista uns 2 quilòmetres del poble de la Llacuna. Engegarem a caminar pel curt però sinuós carrer de les Eres que ens deixarà on comença el camí que ens portarà a la carena que separa la plana d'Ancosa de la Llacuna. A mitja pujada deixarem a la nostra esquerra la casa mig enrunada de cal Pauet. En arribar al coll de la Coral (aquest lloc és una cruïlla de pistes) ja veurem un bon tros d'aquesta gran plana. Seguirem rectes, per una pista en bon estat en direcció a ponent en lleugera baixada fins arribar a la casa d'Ancosa. Una mica més endavant passarem a fregar un pou que de dalt a baix està vestit de pedra seca. A continuació trobarem una gran esplanada amb un dipòsit metàl·lic, indret on es bifurquen diferents camins; és recomanable seguir recte un tros més durant uns 5 minuts i fer un tram d'anada i tornada per admirar l'alzina de la plana d'Ancosa, que es troba al costat mateix del camí i està declarada arbre monumental. En retornar al dipòsit metàl·lic, continuarem primer per la dreta (direcció est) i després per l'esquerra, contornejant una vinya i una característica bassa d'obra circular. Després, ja sense deixar la pista, anirem guanyant alçada en direcció al puig Castellar (945 m), deixant a dreta i esquerra els ramals secundaris. A mig camí, just on es troba un tomb molt marcat, hi ha la font de Canals, lloc idoni per fer un mossada. A partir d'aquí la pista fa una gran diagonal en sentit ascendent a l'esquerra fins a entroncar la pista cimentada que puja al puig Castellar. Aquest cim és un mirador excepcional amb una dilatada panoràmica en totes les seves vessants; llàstima que està densament urbanitzat per tota una sèrie d'antenes amb els seus edificis annexos que trenquen molta part del seu encant.

Per retornar al lloc del començament de la sortida caldrà agafar un senderó a l'esquerra, que comença quasi a l'alçada de l'última construcció, en una espècie de collet, després d'un curt pendís anirem a entroncar en una pista. Continuarem a la dreta, fins a trobar uns camps conreats, lloc on ens decantarem a l'esquerra seguint una pista que va planejant l'obaga del puig Castellar. Al cap d'uns 300 metres trobarem uns senyals vermells a la nostra dreta, que marquen un corriol poc marcat, que davalla amb fort pendent per enllaçar amb el camí de les Covetes. En arribar a la llera de la riera, el corriol es fa més ample. Aquest barranc més avall es transforma en una petita gorja, formant algun que altre saltant d'aigua. En aquest indret l'antic camí sempre ressegueix la vessant esquerra del barranc i en alguns llocs es troba molt malmès; tanmateix encara hi resten trossos que conserva l'empedrat. En deixar el bosc enrere s'arriba a la zona agrícola, continuarem pel camí principal amb tendència cap a l'esquerra i entre camps de sembrats i vinyes farem cap altre cop al poblet de la Torrebusqueta.
.