Del paper a la forma
Són una mena d'escultures de butxaca. Lleugeres. Etèries. Fràgils. De clara inspiració oriental. Malgrat que els models més habituals i coneguts siguin d'una simplicitat considerable, amb una riquesa de formes considerable. Són les figures de paper plegat. El resultat d'un procés entre matemàtic i artístic que intenta reproduir la realitat a força de plecs i arrugues. La papiroflèxia.
Els egipcis obtenien el papir a través de les tiges del papirus.
La més popular és la "pajarita", l'ocell de paper. Miguel de Unamuno en feia contínuament. El replicant de "Blade Runner" és descobert per culpa d'una d'aquestes figures. Els bojos es fan el seu barret de Napoleó amb aquesta tècnica. Els nens, encara que en versions cada cop més simplificades i matusseres, encara fan avions per planejar a classe quan no hi ha el professor o barquetes per seguir el rierol. Tots hem fet, o hem intentat fer, en algun moment, una figura a base de doblegar el paper. Un hàbit que no hauríem de perdre.
La matèria primera
Per fer figures de papiroflèxia, el primer que cal tenir és un full de paper. Una manufactura que en alguns països, contràriament al que podríem pensar, no fou inventada per poder-hi escriure. Aquest objectiu arribà quan el producte va assolir unes característiques determinades. Abans, les coses havien estat força diferents.
Fent honor a la paraula papiroflèxia, hem d'aclarir que un dels primers "papers" fou justament el papir un preparat obtingut d'una planta que creix a les vores del riu Nil i que presenta la forma d'una tija recta i llarga a l'extrem de la qual una corona de fulles envolta el que seran les flors.
Doncs bé, buscant alguna cosa plana que els pogués ser útil, els egipcis trobaren que, posant les tiges del papirus en capes creuades i sotmetent el conjunt a una pressió important, aquestes tiges separaven les seves fibres longitudinals, les disposaven paral·lelament i formaven una capa que, per superposició amb les altres, donava un material pla i de prou consistència i suavitat superficial com per poder-hi escriure, al marge de fabricar determinats productes amb ell. Havia nascut el papir. Un precedent del paper, que s'enrotllava per guardar-lo, del qual els egipcis tingueren l'exclusiva fins uns cent anys abans de Crist.
El paper pròpiament dit, el que avui coneixem i emprem, és d'origen xinès. Sembla que amb una antiguitat d'uns 2.000 anys. Fet inicialment de fibra de cànem o de la part més interna de l'escorça de la morera, rica en fibres, amb una tècnica similar a la dels egipcis, aviat descobriren que podien obtenir un producte semblant i molt millor a base de draps, cordes i xarxes de pescar velles convertides en polpa. Però un producte que, com l'altre, era massa matusser per poder-hi escriure. D'aquí que, inicialment, l'empressin per embolicar i fins i tot per vestir. Per escriure tenien els ossos i, sobretot, les tires de bambú. Un suport que, probablement, va definir-ne la forma d'escriure en ser tires de poc més de mig centímetre d'amplada per 20 o 25 de llargada.
La difusió del seu descobriment resulta força curiosa. Vol la llegenda que alguns fabricants de paper xinesos fossin capturats, a la regió fronterera del Turquestà, pels àrabs que, coneixedors del seu art, els obligaren a desvetllar els secrets de la fabricació del paper i a seguir actius en ella, des de la ciutat de Samarcanda. Al temps, aquesta tècnica començà la seva difusió. Arribada a Bagdad l'any 795 de la nostra era, fou divulgada ràpidament pels mateixos àrabs al llarg del nord d'Africa i fins a Espanya.
Simultàniament i de la mà dels creuats que tornaven de terra santa, fou coneguda a Europa aquesta innovació tecnològica que permetria, en una primera etapa, bandejar els costosos i delicats pergamins, optant per un material més simple i igual de bo.
Lògicament, la tecnologia del paper ha evolucionat des d'aquells primers fulls que deurien recordar, amb molt bona voluntat, l'actual paper d'estrassa. En aquesta evolució resultà decisiva la fabricació de la pasta de paper a partir de la cel·lulosa de la fusta, un procés que l'abaratiria i el posaria a disposició de tots els ciutadans. Però això serien figues d'un altre paner o, si més no, d'un altre dossier.
Plegar el paper
El paper, si inicialment no servia per escriure donada la seva rugositat, sí que servia per folrar estructures i recobrir carcasses. Els xinesos ho varen veure aviat i crearen, entre altres coses, els estels voladors. També servia per ser plegat. La seva relativa rigidesa feia i fa que, quan li fem un sec, plegant la superfície i prement la nova vora, aquest es mantingui i deixi el full plegat sense possibilitat de recuperar la tersura original. Un fet que s'evidencia, per exemple, quan volem tornar a deixar un regal embolicat com si no hagués passat res.
Amb una propietat així, era lògic que els seus inventors busquessin la manera de treure'n profit. Espiritual si més no. Un món tan intelectualment ric com el xinès no deixaria passar aquesta oportunitat i desenvoluparia una tècnica de plegar el paper buscant formes curioses, simbòliques, naturals, etc., de les quals obtenir plaer de construcció i contemplació, a més d'una utilitat en les seves cerimònies civils i religioses. Un plantejament que als occidentals, més materialistes, ens sobta. Però un país que és capaç de posar-se davant de la sortida del sol i gaudir en silenci i quietud d'aquell moment, per força havia d'extasiar-se, com ho fa en tantes i tantes coses que suposen una aproximació al fet creatiu, davant la màgia de les figures sorgint d'un simple full de paper.
Però de fet, els xinesos no arribàren gaire lluny. Les seves formes eren simples. Els mancava intencionalitat.
Aquesta arribaria de la mà dels japonesos quan, als voltants del segle VI, el secret del paper arriba a les illes. I arriba perquè els nipons aporten allò que li mancava a l'art de la papiroflèxia. Un sentit religiós profund. Els monjos budistes de la religió sintoista assimilen la tècnica i la desenvolupen, creant una colla de formes que segueixen la seva filosofia d'acostament i identificació simbòlica amb la natura. Inicialment concebuts com a simples cintes de paper amb les quals lligar, de forma com més exquisida millor i seguint les normes del "noshi", els regals que es fan a les divinitats, els resultats del plegat del paper van anar fent-se més complexos. Agafant més volada. Des de vasos rituals on ficar les ofrenes a figures que simbolitzen la pròpia ofrena, començen a fer-se amb paper. Les tècniques minucioses i creatives de plegat ho permeten. De fet, fins i tot el simple fet de plegar el paper fent-li un sec esdevé un art. Amb diverses variants (plegat simple, plegat en arruga, plegat en cresta...) que obren un immens ventall de possibilitats tècniques.
És tanta la identificació d'aquesta tècnica amb la religió, que el nou producte és batejat amb la paraula "kami", esdevenint sinònim d'esperit o de déu. Això fa que la tècnica, coneguda originalment com a "orikata" (de "oru" = plegar), acabi esdevenint "ori-kami" o "origami", nom que arriba a occident a finals del segle passat però que, coneguda i batejada ja la tècnica, no arribarà a desbancar al ja implantat de papiroflèxia.
I és que l'art japonés de plegar el paper, cal aclarir que bàsicament femení com el de l'ordenació floral, no surt d'aquelles illes fins que hi arriben els occidentals. Potser pel fet que les formes de plegar el paper, el que avui anomenaríem disseny, es transmeten en el secret de la llar, de mares a filles, i en forma especialment secreta quan es tracta de formes complexes. Aquelles que, per la seva originalitat, han de permetre que els déus sintoistes es complaguin especialment en aquella llar.
De fet, serà l'any 1797 quan aparegui la primera publicació sobre el tema. El Senbazuru Orikata (Com plegar cent grulles), dedicat monogràficament a una de les construccions més emblemàtiques d'aquest art. I apareix gràcies al fet que també allí han sabut trobar-li al paper una segona aplicació. Escriure-hi al damunt.
Curiosament, la papiroflèxia donarà també la solució a la conservació d'aquests papers escrits. Els fulls, molt llargs i bastant estrets, s'escriuen per una sola cara, i es pleguen en acordió de plecs regulars i alternatius que s'apilen abans de lligar-ne un dels costats, fent així el llibre. Encara avui, algunes edicions d'aquell país conserven el format.
Papiroflèxia
Si abans hem vist que la tècnica de fer paper havia arribat als àrabs, lògic és que la de plegar-lo seguís el mateix camí. I seguís també el de l'expansió de les seves conquestes. Espanya en seria el darrer receptor, cap al segle VIII amb motiu de la invasió musulmana. D'ella sortiria cap a la resta d'occident i, especialment, cap a Amèrica.
Però els musulmans tenien una greu restricció. Contràriament al que permetia i fins i tot buscava la religió sintoista, ells tenien prohibit, per precepte corànic, la representació de figures concretes, ni que fossin d'animals. Per això varen abocar tota la seva creativitat cap a la geometria. Buscant figures simètriques cada cop més complexes que, segurament, servirien d'inspiració a moltes de les seves creacions gràfiques i arquitectòniques.
Però, per fer-ho, introduïren la pràctica de tallar el paper per donar-li formes estranyes o fer-li forats. El calat. Una tècnica que el concepte sintoista prohibia tota vegada que es tractava, filosòficament, de reconstruir un univers, una forma, a partir d'un continu original i indestriable representat pel full de paper.
D'aquí que, en ser foragitats els musulmans de l'Estat espanyol, ens en quedés la seva tècnica, derivant més cap a les puntes de coixí o l'art de fer figuretes retallades de paper que no cap a la papiroflèxia tal com s'entenia a Orient.
La ja esmentada obertura dels països orientals a Occident forçada per les potències colonialistes, a finals de segle passat, va permetre conèixer aquella realitat que, a poc a poc, va anar arribant a casa nostra, contraposant-se al que ens havien deixat els musulmans i que nosaltres havíem fet evolucionar. De la lluita entre la blonda del paper del pastís i la "pajarita", en sortiria guanyadora la segona encara que sense aconseguir canviar-li el nom.
Però aquesta permeabilitat orient-occident, també tingué els seus efectes en l'origami japonès. Suavitzada la pressió religiosa, els creadors de figures varen deixar anar la seva imaginació, escapant de la tradició familiar i l'àmbit sintoista. Cap als anys trenta, apareix al Japó una figura mítica. Akira Yoshizawa. Creador de centenars de figures noves i, juntament amb l'americà Sam Randlett, del sistema de línies i punts que normalitza les instruccions de construcció de les figures. I creador de tècniques noves, tan suggerents i complexes com la del "backcoating", que lamina el paper en dues capes adjacents i aplica a cada una d'elles una tècnica de plegat diferent, cosa que permet donar volum al paper, una cosa que els primers "plegadors de paper" no haurien ni pogut somniar.
Un món obert
L'origami tradicional té, ja ho hem apuntat, unes regles estrictes. El centenar llarg de figures convencionals han de fer-se a partir d'un full simple, no tallat, que originalment havia de ser quadrat i d'uns 25 centímetres de costat.
La liberalització a què hem fet referència acceptà també, per obrir el ventall de possibilitats, que aquest paper adoptés la forma rectangular i la mida de 15 x 25 centímetres, que amb el temps esdevindria al DIN A-4.
Menys estrictes són les regles de l'origami per al tipus de paper. Originalment fet amb un paper d'arròs força fi anomenat "washi", ha acabat acceptant tant el paper d'embalatge com el de dibuix, papers molt més consistents que el primer i que donen una major rigidesa als plecs i a les figures resultants. Que no tothom té la paciència i la traça d'un oriental .
Jo, plego!
Ho vam anunciar en la darrera edició de l'any passat, en l'Anuari/Almanac: La Fura declarava el 2001 com l'Any de la Papiroflèxia. Proposant als seus lectors i lectores una entrada al segle XXI retrobant-nos amb nosaltres mateixos. Retornant a un art mil.lenari, el de la papiroflèxia o origami que desenvolupa la creativitat, el disseny, el mètode, l'habilitat, la imaginació i al simplisme de les formes més naturals.
Avui encetem l'any amb el primer lliurament: un petit dossier explicant aquest art i proposant les primeres figures, les més elementals (l'ocell i el vaixell) i amb la publicació dels símbols gràfics que permeten entendre la descripció de com es construeix una figura, un llenguatge universal que, per poc que el practiqueu i el memoritzeu, us convertirà en experts practicants de la papiroflèxia.
En els pròxims mesos us anirem proposant noves figures i, sobretot, noves accions, des de cursos a concursos per motivar a la participació. De fet, en algun punt d'aquest Dossier, ja comencem a reblar el clau de la imaginació demanant si hi ha algú capaç de crear la forma d'una fura. Comenceu-hi a pensar i a practicar perquè l'envit tindrà compensacions.
Per sort o per desgràcia, la papiroflèxia s'ha vist atrapada per la febre dels rècords. De fet, és una de les aportacions importants del tan sovint esmentat llibre Guiness. Aquí us adjuntem alguns d'aquests rècords. Mai se sap què pot passar pel cap d'un lector.
FIGURA FETA D'UN FULL MÉS GRAN: Una grulla feta al Japó el 30 d'octubre del 1995. Amb un full quadrat de 33 metres de costat.
OS PANDA MÉS GRAN: Al Saló del Llibre per a la Joventut de Montreuil de l'any 1993, 25 estudiants van fer un panda de 3 metres d'alt amb un paper quadrat de 8 metres de costat.
FIGURA FETA AMB EL FULL MÉS PETIT: El professor Watanabe, de la universitat japonesa de Nigata, va fer una grulla, amb l'ajut d'un microscopi, amb un full quadrat d'un mil·límetre de costat.
VAIXELL MÉS MENUT: Fet a França l'any 90 amb un full quadrat d'1,5 mil·límetres de costat. El vaixell feia 1,19 mil·límetres de llarg.
MAJOR NOMBRE DE PAPALLONES: La canadenca Evelyne Girard va fer, l'any 1994, 3.000 papallones amb paper reciclat d'una sola tirada.
MAJOR FLOTA DE VAIXELLS: El 1980, el noi alemany de 13 anys Markin Kunz va fer 13.131 vaixells, després de 432 hores de treball i anant-los posant en una piscina.
LLIBRE SOBRE ORIGAMI MÉS PETIT: Enciclopèdia Origami de Kunihiko Kasahara (9 x 9 centímetres).
LLIBRE AMB MÉS MODELS: El Llibre de l'origami d'Okimasa Uchiyama en conté 250.
AUTOR MÉS PROLÍFIC SOBRE EL TEMA: Yoshihide Momotani en porta publicats 36.
AUTOR MÉS JOVE: L'hongarès Peter Budai publicà, als 12 anys, dos llibres amb els seus models. Era l'any 1993.
CREADOR MÉS PROLÍFIC: Akira Yoshizawa en porta més de 50.000.
MODEL AMB MÉS PLECS: L'eriçó del mar Roig creat per Hans Birkeland té 913 plecs finals tot i que alguns d'ells demanen 2 o 3 plecs per fer-se.
MODEL AMB MENYS PLECS: Llluitador grec. Fet amb només 2 plecs.
PRIMERA SOCIETAT D'ORIGAMI: British Origami Society, fundada a Londres el 1967.
SOCIETAT D'ORIGAMI MÉS GRAN: La Nederlands Origami Society tenia 8.200 membres l'any 1993 encara que després ha baixat.
PRIMERA IL·LUSTRACIÓ D'UN MODEL D'ORIGAMI: A la "Sphaera Mundi" de Johannes di Sacrobesco (1490) apareixen representats dos vaixells de paper.
PRIMER ÚS TERAPÈUTIC DE L'ORIGAMI: 1914. L'anglès Charles Gibbes l'aplica al fill de Nicolau II, el tsarevitx de 9 anys, començant per un barret de paper.
PRIMER CAMPIONAT D'ORIGAMI A LA TELEVISIÓ: Al Japó (on sinó?). L'any 1996. Els concursants havien de fer la figura d'una cosa que comencés amb la lletra que sortia del bombo. Déu n'hi do.
|
