Més enllà de la cura del malalt
Com a activitat de cures, la infermeria és tan antiga com la humanitat; com a professió tal com l'entenem avui, data del 1852, quan Florence Nightingale, considerada la mare de la infermeria moderna, assenta les bases de la infermeria professional i intenta definir quina és l'aportació específica de la infermeria a la cura de la salut.
La infermeria té cura de les persones, des de la seva concepció fins a la mort.
En parlar d'infermeria, automàticament ens ve al cap una figura femenina. I és que tot que i hi ha homes infermers, encara són minoria –es calcula que només un 25% del col.lectiu–, potser perquè la infermeria és una professió molt associada a la funció de curar, i aquesta ha estat, antropològicament, desenvolupada per la dona. Encara avui, quan gran part de les dones treballen fora de casa, segueixen sent elles les que tenen cura dels malalts de la família.
També van ser dones les que van introduir els nous models conceptuals a la professió, i dones les religioses que al llarg dels segles s'han anat ocupant dels malalts dels hospitals.
Amb tot, l'home també ha escrit la seva pàgina en la història de la infermeria. El primer manual d'infermeria d'Espanya, Instrucción de enfermeros, va ser redactat pels germans Obregons, una congregació religiosa fundada a mitjans del segle XVI. Al mateix segle es fundà una altra congregació que ha assumit un paper molt important en el camp de la infermeria, la dels germans de Sant Joan de Déu.
A Europa, la primera escola d'infermeria va ser fundada l'any 1836 per Theodor Fliedner i la seva dona Friederike, a la localitat alemanya de Kaiserswurth. Allí va ser on va estudiar una infermera anglesa que avui és considerada la mare de la infermeria moderna, Florence Nightingale. Nascuda el 12 de maig de 1820 –en honor del seu natalici es va instaurar el 12 de maig com a Dia Mundial de la Infermeria–, Nightingale, que s'havia format també als hospitals de Londres i Edimburg, es va desplaçar l'any 1854, amb un grup d'infermeres voluntàries, a la Guerra de Crimea. Només millorant les condicions higièniques i amb les cures que van aplicar, aquell contingent sanitari va aconseguir disminuir la mortalitat del 47% al 2,2%. Tota una proesa que la féu mereixedora del reconeixement del ministre de la guerra britànic i d'un suculent premi econòmic que va invertir per fundar a Londres, l'any 1860, l'escola d'infermeres de l'Hospital de Saint-Thomas; per això se la considera la fundadora de les escoles d'infermeries professionals.
Florence Nightingale.
Nightingale, a més, i d'aquí l'apel.latiu de mare de la infermeria moderna, va ser la primera d'elaborar una teoria sobre la infermeria.
Fins aleshores, la infermeria era considerada una ocupació basada en l'experiència pràctica i en un coneixement comú. El 1852, amb el seu llibre Notes d'infermeria, Nightingale contempla també el coneixement científic i assenta la base de la infermeria professional, intentant definir quina és l'aportació específica de la infermeria a la cura de la salut.
En el model de Nightingale, la paraula infermeria significa l'ús adequat de l'aire pur, la llum, l'escalfor, la neteja i la tranquil·litat, i una oportuna selecció i administració de dietes. En altres paraules, unes bones condicions higièniques i una dieta adequada són fonamentals per evitar la malaltia.
Un nou concepte de la infermeria
Curiosament, va haver de transcorrer més d'un segle perquè una nova infermera, en aquest cas Virginia Henderson, fes noves aportacions teòriques al concepte d'infermeria. Henderson, nascuda el 1897 a Kansas (EUA), es va graduar el 1921 i es va especialitzar com a infermera docent. Disconforme amb la pràctica que de la professió s'havia fet fins al moment, propiciada per un desenvolupament de la medicina que tenia només en compte el metge i pràcticament ignorava el pacient, Henderson fa una nova definició de la infermeria –que seria assumida posteriorment pel Col.legi Internacional d'Infermeria:
"La funció de la Infermeria és ajudar l'individu, malalt o sa, en la realització d'aquelles activitats que contribueixin a la seva salut, la seva recuperació o a morir en pau, activitats que ell mateix faria sense ajut si tingués la força, la voluntat i els coneixements necessaris. I fer això de tal manera que l'ajudi a independitzar-se al més aviat possible."
La seva obra és traduïda a la majoria d'idiomes i la fa mereixedora de premis, títols honoris causa i el nomenament com a professora honorària de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona.
Virgínia Henderson.
"Tant Nightingale com Henderson són dos pilars imprescindibles en la història de la infermeria" –afirma Júlia López, professora de Fonaments d'Infermeria a l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona–, "la primera se centra en la importància que té la natura per curar-se; la natura per si sola ja cura, sempre i quan la persona estigui en les millors condicions, que li toqui el sol, que mantingui unes estrictes normes d'higiene, etc. Senta alguna de les bases de la medicina naturista". Per la seva banda, Henderson se centra en el fet que la persona té unes necessitats bàsiques que ha de satisfer i que són indispensables per al seu desenvolupament; necessitats que estan presents en totes les persones i totes les edats. "Aleshores, el que fa la infermeria és ajudar aquesta persona a cobrir aquestes necessitats, quan ella per si sola no ho pot fer: respirar, menjar, beure, facilitar el descans i la son, despullar-se, mantenir la temperatura corporal adequada, una higiene, ajudar-la a comunicar-se amb els altres, que segueixi mantenint unes creences i uns valors, a que s'autorealitzi com a persona i a facilitar-li coneixements per a la salut. En definitiva, la infermeria ajuda la persona que es valgui per si mateixa o l'ajuda que mori amb dignitat", explica López.
A partir dels anys setanta es fan noves aportacions en el concepte d'infermeria que avancen en la concepció de la salut o la malaltia. Segons López, cada un d'aquests nous models se centra en un aspecte determinat, "però tots ells tenen en comú la tendència a fer una visió global de la persona com un ésser únic, diferent als altres, amb moltes dimensions: fisiològic, espiritual, etc.". És el que es coneix com a concepte holístic, una manera de contemplar la persona com a conjunt de totes les seves dimensions, no pas des d'una sola, perquè totes elles estan interrelacionades. "També és una manera d'entendre la salut, té a veure amb el desenvolupament de la persona, amb la capacitat de cobrir les seves necessitats, i en la manera de concebre les cures, que no se centren únicament en la patologia", afegeix López.
La infermeria a Espanya
Fins a la fundació, l'any 1896, de la primera escola d'infermeres –la de Santa Isabel d'Hongria, a Madrid– i la proclamació, l'any 1904, d'un reial decret que regula els estudis de practicants i matrones, no s'estableix a Espanya la professió d'infermeria, una professió que s'acaba reconeixent oficialment al 1915.
Tot i que els practicants i les infermeres desenvolupaven feines similars, la seva formació era diferent. Els primers cursaven estudis a les facultats de medicina, les infermeres a escoles generalment dependents d'hospitals, i les matrones –una especialitat d'infermeria–, a escoles vinculades a hospitals maternals. Els practicants, encara que també treballaven als hospitals, es van dedicar més a les comunitats de petites poblacions, on la seva figura va arribar a adquirir un gran prestigi.
La formació d'infermeria es va interrompre durant la Guerra Civil i no va ser represa fins al 1953, arran d'un decret que unificà les tres professions en una d'única, anomenada Ajudant Tècnic Sanitari o ATS.
A partir dels anys setanta, amb el desenvolupament del concepte d'estat del benestar i la voluntat de l'OMS de fer una política de prevenció de les malalties, l'atenció primària es considera essencial i eixampla el camp d'actuació dels professionals en infermeria. La reforma de l'atenció primària, l'any 1978, es culmina amb la creació del Ministeri de Sanitat i Consum i de Seguretat Social i la creació dels consultoris de la Seguretat Social.
També es modifiquen els plans d'estudi. Es crea una diplomatura de grau mitjà d'infermeria, que s'estudia en escoles universitàries, i que substitueix el títol tècnic d'ATS, equivalent a una formació professional.
Una professió amb molt d'atur
A diferència d'altres estats com Gran Bretanya, que pateixen una mancança de titulats en infermeria i que han d'importar professionals d'altres països, a l'Estat espanyol aquesta és una professió amb un nivell d'atur molt elevat. Segons la professora de l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona, Júlia López, hi ha titulats que treballen únicament dos mesos l'any, i tot a base de suplències, "a causa de la irresponsabilitat dels responsables del sistema sanitari. Hi ha professionals que acaben de concloure els estudis i el porten a fer una suplència a intensius, precisament quan es pretén que intensius sigui una especialitat". Per López, el futur de la infermeria ha de caminar paral.lel al reconeixement de la tasca que fa, i això passa, indefectiblement i en primer lloc, "per creure en nosaltres mateixos, en la importància que tenen les nostres cures i després vendre la nostra imatge, els nostres serveis. Quan se'm reconeixerà la meva feina?, quan es vegi que he fet un servei, quan se'm conegui pel meu nom, quan la societat valori el nostre servei".
|
