La cara més amable de la sanitat
Simpatia, afabilitat, confiança... i sobretot empatia; això és el que caracteritza les infermeres. Aquest saber posar-se al lloc del malalt, escoltar-lo, entendre els seus problemes i atendre les seves necessitats. Una funció que ja ve determinada per la formació que reben, clarament humanista, en la qual els aspectes psicològics i socials de la persona són tan importants com el fisiològic.
Carme Rizo i Elena Mestre, cap d'Infermeria i responsable de Comunicació, respectivament,
de l'Hospital Comarcal de l'Alt Penedès.
Com a disciplina, la infermeria inclou les funcions que suposa tenir cura de les persones, tant en la salut com en la malaltia, des del moment de la concepció fins a la mort. En aquest sentit, s'ocupa de mantenir, proporcionar i protegir la salut, tenir cura del malalt i ajudar-lo en la seva rehabilitació.
Les funcions de la infermeria es poden agrupar en interdependents i independents. Les interdependents són aquelles tècniques assistencials que se li han de practicar a un malalt per prescripció mèdica. Les funcions independents són aquelles que es deriven de situacions clíniques o problemes de responsabilitat directa dels professionals d'infermeria i en les quals aquests valoren, planifiquen, executen i avaluen les accions destinades a prevenir, reduir o alleujar el problema.
Dins del grup de funcions independents, la infermeria realitza, bàsicament, les següents activitats:
- Educació sanitària i promoció d'hàbits saludables en totes les etapes de la vida, tant a nivell individual, grupal com familiar, tractant aspectes com la dieta, l'exercici, la higiene... o hàbits tòxics com el tabac i l'alcohol.
- Seguiment en els processos aguts, valorant les necessitats, planificant les cures a fer, executant activitats i avaluant tot el procés d'atenció en funció dels objectius marcats.
- Seguiment dels processos crònics com ara la hipertensió, la diabetis, la hipercolesterolèmia o l'obesitat.
- Activitats preventives de salut com l'administració de vacunes, prevenció de les malalties infeccioses (sida, malalties de transmissió sexual, hepatitis...) o informació sobre la prevenció d'accidents entre els infants o les persones grans.
Les activitats inherents a la infermeria es desenvolupen en tres àmbits: el primari –des de l'ambulatori, al domicili de l'usuari quan aquest no es pot desplaçar o bé a la comunitat, escoles o llars d'avis–; l'hospitalari, quan la malaltia s'aguditza; i el sociosanitari, quan la malaltia es cronifica. Cada àmbit té les seves necessitats i, en funció d'aquestes, la infermeria adapta o potencia determinades activitats. Per conèixer quines són les necessitats de cada àmbit i les tasques que a nivell d'infermeria s'hi realitzen, hem parlat amb l'equip d'infermeres del CAP de l'Arboç –Montse Vidal, Conxi Astiazaran, Lídia Miró, Olga Gómez, Maria Sarasa, Carme Rafecas i Empar Bernal– i amb la cap d'Infermeria i la responsable de Comunicació de l'Hospital Comarcal de l'Alt Penedès, Carme Rizo i Elena Mestre, respectivament.
Tot i que la part tècnica té també la seva parcel.la i els professionals d'infermeria d'un centre d'atenció primària poden –sota prescripció mèdica– fer feines assistencials, com ara aplicar cures i injectables, immobilitzar articulacions, administrar sèrums, prendre les constants o fer extraccions, és en el camp de l'atenció primària on la infermeria pot desplegar millor les seves funcions independents.
En aquest sentit, cal dir que propiciades per la reforma de les àees bàsiques de salut, una reforma que, a banda de dotar de més personal els centres d'atenció primària, dóna més autonomia a les infermeres i permet l'assignació, juntament amb el metge de capçalera, d'un infermer/a de referència. D'aquesta manera, es pot demanar hora per la infermera buscant un consell de salut, ajuda per deixar de fumar, una dieta equilibrada, el seguiment d'una malaltia crònica, per curar-se una ferida o per treure's uns punts. "La reforma ens ha permès potenciar el treball en equip" –assenyala Montse Vidal, infermera del CAP de l'Arboç–, "abans era unidireccional, el metge et manava a tu i prou i ara pots consultar coses i fer feines pròpies amb el teu seguiment".
L'Àrea Bàsica de Salut Baix Penedès Interior comprèn les poblacions de Sant Jaume dels Domenys, Banyeres, Clariana, la Gornal, el Pla de Manlleu i les respectives urbanitzacions. A més dels consultoris locals, que fan horari de matí, aquesta ABS té el CAP de l'Arboç com a centre de referència. Aquí s'atén la població arbocenca durant el matí i a la tarda s'ofereix una atenció continuada per a tota l'àrea bàsica. Abans de la reforma, en tota l'àrea eren quatre infermeres; ara en són set, gairebé el doble, i a més s'ha incorporat un equip administratiu. Òbviament, aquesta ampliació de plantilla beneficia l'usuari, que pot gaudir d'una atenció més personalitzada, però suposa, per a l'administració pública, una despesa molt superior, la qual cosa explica la lenta implantació d'aquesta reforma.
Prevenir abans que curar
En tant que base principal de la seva funció de caràcter independent, la infermeria d'atenció primària incideix molt en la tasca de prevenció: es fan treballs d'educació amb grups de diabètics, obesos, etc.; campanyes de vacunació a les escoles; promoció d'hàbits saludables tant a nivell de pares com, a mida que van creixent, dels nens; revisions del Programa del Nen Sa; etc. "Els metges es dediquen més al que és la malaltia i les infermeres ens dediquem al que és salut", sintetitza Lídia Miró. Tal com explica una altra de les professionals d'infermeria del centre arbocenc, Carme Rafecas, abans de la reforma el concepte de salut es basava en la malaltia, "a partir de la malaltia es posaven tots els recursos per tractar-la. Amb la reforma es va agafar la filosofia que el concepte del qual s'ha de partir és la salut. I que cal treballar en aquesta línia". Rafecas diu que a la gent, si no està malalta, li costa pensar que té un valor que ha de cuidar permanentment, però que quan el concepte de salut estigui més arrelat, tots els professionals que es dediquen a la promoció i a la cura de la salut tindran el seu corresponent reconeixement. "És una qüestió ideològica que té a veure amb els polítics sanitaris. Fa molt poc que s'està aplicant aquesta filosofia que l'important és la salut i que s'ha de cuidar i preservar".
Quant a funcions, les infermeres de primària també fan el que es coneix com a atenció domiciliària i consisteix en el seguiment i l'atenció al seu domicili de persones (diabètics, hipertensos, malalts crònics, impossibilitats temporals, etc.) que per diferents circumstàncies no es poden desplaçar al CAP "fas accessible el servei a les persones que per elles mateixes no hi poden arribar", especifica Olga Gómez. Per la seva banda, la llevadora s'ocupa del seguiment de l'embaràs, de la preparació per al part, del suport a l'alletament matern i del seguiment de la menopausa.
A banda de les tècniques i dels recursos de què disposen per desenvolupar la feina, l'equip d'infermeria del CAP de l'Arboç no creu que la seva tasca difereixi tant de la que es fa en un hospital, "la feina d'infermeria d'atenció primària i l'hospitalària són complementàries. De fet, la infermeria va cap a un seguiment del malalt; igual que hi ha informes mèdics hi ha informes d'infermeria, tant des del domicili cap a hospital com d'hospital cap a primària", informa Vidal. "Si féssim dos grans blocs, a primària es fa la tasca preventiva i a l'hospital la funció assistencial", resumeix Conxi Astiazaran.
La infermeria hospitalària
El Departament d'Infermeria de l'Hospital Comarcal de l'Alt Penedès és un equip que s'acosta a les 200 persones. D'aquestes, unes 90 són infermeres –d'infermers només n'hi ha un parell– i la resta, auxiliars d'infermeria. Carme Rizo, cap del departament, ens aclareix ràpidament on rau la diferència amb l'atenció primària: "Aquí no es tracta de fer prevenció; el pacient pateix una malaltia en un procés agut i se li tracta d'una manera integral". L'atenció continuada del malalt, les vint-i-quatre hores del dia, i la part tècnica són altres diferències, "tot el que són sondatges o instal.lacions de vies són coses que no fa l'assistència primària. Aquesta s'ocuparia més de la part teòrica i nosaltres, de la pràctica". La resta no és tan distinta: s'administra medicació, es prenen les constants i es fan totes les altres pràctiques que ordena l'equip mèdic. També s'aplica el que es coneix com a diagnòstic infermer, un pla de cures i de tasques pròpies que l'infermer/a va desenvolupant al llarg del dia.
Sobta, però, que d'una plantilla que s'acosta al centenar de titulats en infermeria, només dos siguin homes. "La problemàtica del món de la infermeria ha anat molt en paral.lel al de la dona. És una professió molt femenina i els problemes que pateix són reproducccions dels problemes del col.lectiu de les dones", argumenta Elena Mestre, responsable de Comunicació i Atenció al Client del centre hospitalari. "A més, històricament, era impensable que un home fes aquesta feina. Les monges es dedicaven a cuidar dels malalts, perquè llavors era cuidar i poca cosa més. Per no dir que no tenien gens d'autonomia, era el que deia el metge i prou", afegeix Rizo.
Avui, per sort, això ha canviat. A partir de la reforma sanitària la infermeria pren una autonomia que no tenia. Es valoren les necessitats del malalt i segons aquestes es fa un pla de cures, no només a nivell físic sinó també psicològic i de suport tant a ell com a la família, perquè s'entén que el paper de la família és molt important en la recuperació del malalt.
Una autonomia que és superior en l'assistència primària, perquè en l'hospitalària tenen més rellevància, donada la gravetat del pacient, les funcions interdependents, però que a alguns membres del col.lectiu mèdic els costa d'acceptar. "Hi ha gent a la qual li costa més entendre-ho que a altra. Sobretot en l'àmbit de la sanitat privada, on encara s'està a anys llum de treballar amb autonomia en infermeria", apunta Rizo.
Treball en equip
La responsable de Comunicació de l'Hospital de l'Alt Penedès destaca que la tendència, dintre dels hospitals públics és treballar en equip, "la infermera és un membre de l'equip, en el qual hi ha el metge, que en aquest cas és el més important, però després també hi ha la fisioterapeuta i la treballadora social; i depenent de l'àrea, agafa més rellevància un paper o un altre".
Rizo encara fa una altra apreciació: "Penso que en un hospital, tots els estaments, des de les senyores de la neteja fins als metges, són importants; tot ha de funcionar en conjunt perquè funcioni l'hospital".
El que ningú no discuteix és el grau de familiaritat a què arriben les infermeres amb el pacient. Segons Rizo, "el metge passa visita i diu el remei que s'ha de posar, però la que està realment al costat del malalt, les vint-i-quatre hores del dia, és la infermera. I la convivència fomenta l'afecte". Mestre creu que en això hi té a veure la formació que reben, basada en principis molt humanistes, "la formació dels metges es basa en considerar la persona des del punt de vista biològic: l'aparell respiratori, circulatori, etc. En canvi, a infermeria es considera la part bio-psico-social; es tenen en compte les necessitats de l'individu i moltes d'aquestes necessitats no són biològiques, sinó que són psicosocials. La base de cada formació comença de forma diferent i suposo que això també porta al fet que fem una valoració diferent".
Diferents, però complementàries. La cap d'infermeria de l'Hospital Comarcal de l'Alt Penedès sosté que cap dels dos camps podria funcionar sense l'ajuda de l'altre "i aquest és un avenç de la professió. Ni nosaltres podríem fer segons què si els metges no hi fossin, ni ells podrien fer segons què sense nosaltres".
Una professió que "crema"
A nivell laboral, els hospitals es consideren la trinxera de la infermeria. Ni nadals, ni caps d'any, ni altres festes de guardar. Quan toca guàrdia, toca, per molt simbolisme que tingui aquell dia. "Quan portes la tira d'anys barallant-te amb la companya per veure qui fa festa per Nadal, es fa dur", confessa Elena Mestre. Però això no és tot. Els torns de nit no afavoreixen gens les relacions socials o familiars i, emocionalment, es viuen situacions molt intenses. Perquè, amb el pas dels anys, no tothom es curteix "en el meu cas ha estat al revés, quan més gran, més sensible m'he tornat" –reconeix Rizo–, "has d'aprendre a desconnectar, perquè sinó se't faria insuportable, però sempre hi ha aquella situació que et col·lapsa, perquè d'alguna manera t'hi has implicat molt".
Amb tot, el problema principal de la infermeria hospitalària és un altre. Anys enrere, quan la infermera es casava, deixava la feina o es col.locava en alguna consulta privada. Aleshores la duresa que comporta portar una sala –rentar el malalt, mobilitzar-lo, etc.– sempre anava a càrrec de personal jove "i quan ets jove fas el que vulguis i a més ho fas de gust", diu la cap d'infermeria de l'hospital. "Ara no deixem de treballar i jo no m'imagino als 55 anys rentant una persona quan potser jo no m'arribo als dits del peu. Infermeria hauria de fer un replantejament d'aquesta situació, perquè realment d'aquí uns anys ens trobaram que tota la plantilla que fa vint anys era molt joveneta, ara no ho és tant. Per això, segueixo pensant que malgrat la tecnificació es necessita vocació; sense vocació és impossible fer aquesta feina".
|
