La gent que té una fura disfruta molt amb
el seu caràcter

Com hem vist, la fura és un animal petit, intel.ligent i divertit que pot viure perfectament dins de casa.

Però, què menja? De què emmalalteix? Quant temps viu? Tota una sèrie d'interrogants que ens aclareix l'Àlex Sala, un veterinari sitgetà que s'ha especialitzat en fures ­a més de rèptils, taràntules i altres animals exòtics­ perquè sent un especial interès per tot el que és poc habitual. De fet, coneix particularment bé les fures perquè n'ha estat propietari d'una i perquè les visita, tracta i opera. Una de les seves pacients és la nostra mascota, a qui veieu retratada als seus braços i al llarg de tot aquest especial.

Àlex Sala és veterinari especialitzat en rèptils, fures i taràntules. És membre de l'espanyol GMCAE-Grupo de Medicina y Cirugía de Animales Exóticos i del francès GENAC-Groupe specialisé en nouveaux animaux de compagnie, dues associacions amb un nombre de professionals molt limitat ­vint a tot l'Estat espanyol­ que es reuneixen un parell de cops l'any per presentar ponències i intercanviar experiències.

- Per la seva experiència professional, sap si hi ha gaire fures domèstiques?

No en tracto tantes com voldria, però tinc clients que en tenen diverses i les fan criar. I les tenen com a animals de companyia. De fet n'hi ha, però anem una mica amb retard amb respecte a França, per exemple. Ara s'està redescobrint com a animal de companyia, perquè es tenien aïllades a l'exterior, en gàbies i ara, com que ja es troben en algunes botigues de venda d'animals, ha corregut la veu que són molt divertides, la gent que les té disfruta molt amb el seu caràcter, la seva simpatia. L'única cosa anormal i característica alhora és l'olor que desprenen.

- Una olor que s'elimina operant-les, no?

Sí. Les fures, com altres animals de la família ­la marta, el visó, el toixó...­ tenen unes glàndules anals molt desenvolupades que desprenen una olor molt forta per marcar territori i per espantar algun depredador. A nivell de casa això no té interès i extirpant aquestes glàndules es redueix el 80% de l'olor.

- És una operació senzilla?

Com tota intervenció quirúrgica té els seus riscos, però se sol practicar des de bastant jove. Als cinc o sis mesos ja es pot fer tranquil.lament. És una operació relativament senzilla si se'n coneix la tècnica.

- La perspectiva de vida d'una fura quina és?

Uns deu anys, que no vol dir que a algunes als cinc anys ja els passin coses. Especialment les femelles. Hi ha una cosa importantíssima que la gent desconeix i és que cal esterilitzar les femelles. El zel de la fura dura pràcticament sis mesos ­la femella comença abans i el mascle més tard­ però passa que el zel de la femella només es talla si està amb un mascle i aleshores automàticament hi ha una ovulació i una gestació. Si no està amb un mascle, està permanentment en zel i això li ocasiona complicacions fisiològiques. Això a la natura, en estat salvatge, no passa, perquè sempre troba algun mascle. Però domesticada i no tenint cap mascle, el zel tan prolongat fa augmentar els estrògens i deriva en complicacions molt importants. D'un 20 a un 50% de les femelles es poden morir el primer any únicament per passar un zel sense mascle. Perden la gana, comencen a deixar de menjar, els cau el pèl i de sobte un dia es moren. El mascle, en canvi, si no s'esterilitza pot ser una mica més agressiu, però res més. Però l'esterilització de les femelles és indispensable si les hem de tenir soles, sense mascle.

- En cas que estiguin amb un mascle, quantes vegades crien a l'any i quantes cries tenen?

Una vegada a l'any. La gestació dura unes sis setmanes i la mitjana de cries és d'unes vuit o deu.

- Quin és el règim alimentari més adequat que han de seguir?

Són molt carnívors. En llibertat cacen ratolins, granotes, ocells..., petits vertebrats. Són animals que necessiten un menjar molt energètic, amb moltes proteïnes, riques en greixos i pobres en cel.lulosa. A nivell casolà se li poden donar ous, pollastre, peix, fetge..., però jo aconsello pinso de gat que és el que té més proteïnes. El que passa és que són molt particulars amb l'olor del menjar i de vegades l'olor no els agrada. Per això és bo barrejar-ho amb alguna llauna humida de gat. El desavantatge d'aquestes llaunes és que els fa treballar menys les dents i són més propenses a fer tosca. En el cas de cries que la mare no les pugui alletar es recomana llet maternitzada de gosses afegint-li una proporció més de crema.

Les fures són animals amb un trànsit digestiu molt ràpid amb la qual cosa en tres hores ja han eliminat l'aliment ingerit. I això vol dir que necessiten menjar petites quantitats sovint al llarg del dia, perquè si no poden patir crisis d'hipoglucèmia. Se'ls ha de deixar en quantitat i elles s'ho van regulant.

- I com a premi que els podem donar?

Ui, són molt llamineres: cereals, dolços, fruita... però amb moderació i sense abusar-ne, perquè et pots trobar amb fures grassonetes amb perill de desenvolupar un problema hepàtic.

- Són uns animals amb unes peculiaritats fisiològiques...

Sí, una particularitat bastant curiosa del seu sistema circulatori és que tenen una vascularització a nivell del tronc braquiencefàlic molt desenvolupada, que els permet girar el cap 180 grausº i no tenir problemes de circulació.

Són com els esquirols, animals que no solen tenir paràsits intestinals. Paràsits externs sí, agafen puces i àcars a les orelles. A més tenen una gran mobilitat, són molt àgils i pateixen poques fractures.

- El fet que puguin girar sobre si mateixes a què es deu?

Jo diria que al fet que tenen un nombre de vèrtebres més abundant comparativament als altres animals que li permeten més joc i més moviment.

- Cada quan s'aconsella banyar-les?

Una vegada al mes, però tampoc no és necessari banyar-les. Quan beuen ­i d'aquí que se'ls hagi de posar un abeurador bastant gros­ posen les dues potes davanteres a dins l'aigua. Jo aconsello raspallar-les, sobretot.

- A quines malalties són sensibles? Quines vacunes se'ls han d'administrar?

Són molt sensibles al virus del borm ("moquillo") igual que altres carnívors com el gos. S'aconsella vacunar-les amb les mateixes pautes que els gossos: als dos mesos, repetir al cap d'un mes i després ja anualment. També són molt sensibles, encara que no les vacunem, a la grip humana. És l'únic animal de companyia sensible a aquest virus i és probable que si hi ha algú de la família amb grip, l'agafi i s'estigui uns quatre dies amb conjuntivitis, sense gana, amb febre. En aquests casos és recomanable que beguin molt.